Des de fa un parell o tres d’anys, un grupet d’amics cinèfils (el Quim, el Josep, el Jaume i jo mateix) ens reunim de tant en tant per sopar, intercanviar-nos pel·lícules i parlar de cinema. Per raons òbvies (tot i que tampoc mengem fins a rebentar) ens autoanomenem “La grande bouffe”. Doncs bé, resulta que a l’última trobada (farà qüestió de tres setmanes, més o menys) vaig tenir la brillant idea d’obsequiar-los a tots tres amb La trinchera infinita, una pel·li espanyola que acabava de veure i que m’havia agradat molt.
Per qui no l’hagi vist encara, La trinchera infinita és una pel·lícula ambientada durant i sobretot després de la Guerra Civil espanyola que ens explica com i de quina manera vivien els topos, republicans que van amagar-se a les seves cases durant molts anys (en el cas de l’Higinio, el protagonista, durant més de trenta) per escapar de la repressió franquista. Una pel·li tan fascinant, honesta i emotiva com terriblement angoixant, immersiva i claustrofòbica. Una pel·li, en definitiva, que recomano de veure a tothom sense excepcions.
Tot i així, entenc perfectament per què tant el Quim, com el Josep o el Jaume no s’han decidit a veure-la encara. Confinats com ens trobem ara mateix la majoria, potser no és el millor moment per fer-ho. Però feu-me cas: veieu-la quan sigui el moment oportú. Estic convençut que, quan la veieu, connectareu molt millor amb el personatge interpretat per l’Antonio de la Torre i podreu establir les pertinents associacions entre ambdues trinxeres domèstiques: la de guerra/postguerra i la resultant de la batalla contra el covid-19. Naturalment, són molt diferents. L’època i les circumstàncies no tenen res a veure. Tot i així, existeix un punt en comú a banda de morts i damnificats per una i altra causa: ni el virus franquista ni el coronavirus compten, ara per ara, amb cap vacuna efectiva. Pel covid-19 en tindrem una tard o d’hora. És qüestió de temps. Pel feixisme, en canvi, ja cal que esperem asseguts. Ni la tenim ni se l’espera.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari