Pel qui no ho sàpiga, vint-i-tants anys abans que Reservoir Dogs consagrés Quentin Tarantino com un dels cineastes més desinhibits en el tractament de la violència, Sam Peckinpah ja ho havia petat amb The Wild Bunch, en aquells moments la pel·lícula més violenta de la història del cinema. Avui, però, no vull parlar d’en Quentin Tarantino ni de la seva especial fal·lera per la violència. Avui vull parlar d’en Sam Peckinpah. O més aviat de la seva poètica crepuscular. I tinc ganes de parlar-ne perquè últimament, més que mai, em sento com un dels típics personatges crepusculars d’en Sam Peckinpah. Personatges que no aconseguien adaptar-se als temps que els havia tocat viure i que creien que qualsevol temps passat havia estat millor.
Evidentment, no tot el que ens aporta el progrés econòmic, tecnològic i cultural dels nostres temps és nociu i maligne. Jo sóc el primer que faig ús del wifi i de l’smartphone i, òbviament, la direcció assistida als cotxes o les plataformes televisives no em molesten en absolut. Però hi ha coses, moltes coses, en l’època que ens ha tocat viure que em provoquen un rebuig gairebé visceral.
De totes les coses actuals que em generen rebuig (el reggaeton, la telebrossa, els youtubers/influencers, les fake news, el neofeixisme…) permeteu-me, però, que em centri en una de molt genèrica, però no per això menys preocupant: la normalització del que hem perdut amb la pandèmia.
M’indigna i em preocupa a parts iguals, per exemple, que la gent accepti amb una docilitat gairebé bovina el fet que potser mai més podrem desempallegar-nos totalment de la punyetera mascareta. Que potser això d’abraçar-nos i fer-nos petons amb membres d’una altra bombolla aviat passarà a la història. Que potser això de veure’ns amb qui vulguem, on vulguem i a l’hora que vulguem passi a ser un autèntic luxe.
Entenc que totes aquestes mesures són, ara per ara, totalment necessàries. Que no podem abaixar la guàrdia ni voler córrer més del compte. Però també m’espanta, m’indigna i em provoca rebuig que moltes d’aquestes mesures hagin vingut per quedar-se. Que moltes d’aquestes mesures es converteixin en un futur no massa llunyà en hàbits preventius total i absolutament normalitzats.
Digueu-me inconscient, carcamal, antiquat, decadent, obsolet, ranci o demodé. M’és igual. Però si això és el que ens espera d’aquí en endavant, que algú ressusciti Peckinpah i li demani que m’escrigui un guió per a una pel·li seva, si us plau. No sé si qualsevol temps passat fou millor que aquest, però el que sí sé perfectament, ara mateix, és com se sentien personatges com Pike Bishop, Cable Hogue o Junior Bonner. M’identifico plenament amb ells.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari