Xavi J. Prunera
Me’n guardaré prou de considerar-me cap expert en novel·la negra però penso que no enganyo ningú si us confesso que aquest és, sens dubte, el meu gènere literari predilecte.
Tot i així, també reconec sense embuts que no sempre m’he mostrat tan cofoi amb la nineta dels meus ulls. En certa època, per exemple, vaig deixar de banda la novel·la negra en un infructuós esforç per experimentar amb d’altres gèneres i mirar de convertir-me, així, en un lector “d’alta volada”. La poesia, però, la vaig descartar de seguida. No m’atrapava en absolut. I encara que durant un temps vaig llegir amb força satisfacció un bon grapat de clàssics, poc a poc vaig anar retornant als orígens. Indubtablement no havia aconseguit convertir-me en aquell lector “d’alta volada” que volia ser però, al menys, el meu retorn a la novel·la negra em va permetre tornar a gaudir com un nen petit amb el que realment m’apassionava.
Fa uns dies, però, llegint una entrevista que li feien al Jordi Canal i Artigas en un diari digital em vaig quedar amb un argument que a partir d’ara m’anirà molt bé per combatre aquell vell adagi que associa la novel·la negra amb la novel·la barata. Un argument que es basa en allò que deia Claude Aveline (“No hi ha gèneres dolents, només escriptors dolents”) i que Canal utilitza per adduir que, actualment, la novel·la negra ha trencat tant els seus esquemes i s’ha hibridat tant amb d’altres gèneres que parlar ara mateix, alegrement, de novel·la negra és una mica absurd. Diguem-li novel·la, a seques, i en paus.
No recordo ben bé ara les raons que aportava Canal per defensar la seva tesi però si em permeteu la gosadia jo crec que ho deia perquè, més enllà dels comportaments delictius i dels ambients sòrdids i marginals propis dels hard boileds i derivats, el component que realment amalgama i dona sentit a tota aquesta hibridació actual de gèneres és la vessant més fosca de l’ésser humà. Una vessant que sempre hem associat al crim però que també podem estendre, sense problemes, als sentiments i a les pràctiques més innobles de la naturalesa humana. A la mentida, a l’egoisme, a l’ambició, a la cobdícia, a la corrupció, al xantatge, a la coacció, a l’abús, a la luxúria, a la violència i, en general, a qualsevol comportament nociu o perjudicial pel nostre proïsme. I jo em pregunto: Quina novel·la de ficció o no ficció pot prescindir d’algun d’aquests elements sense perdre ganxo? Poques, m’imagino. Així doncs, deixem-nos d’orgues i reconeguem d’una vegada per totes que qualsevol d’aquests elements esdevé un magnífic mecanisme narratiu per construir una bona història i que més enllà de fer apologia del crim el que fa la novel·la negra en particular i la novel·la en general és, senzillament, descriure amb més o menys gràcia la vessant més execrable de la nostra condició humana.
Ah, i deixem d’avergonyir-nos, tanmateix, per empassar-nos cada dilluns sens falta el “Crims” d’en Carles Porta o per tenir sempre a la nostra tauleta de nit un llibre d’en Lehane, d’en Nesbø, d’en Connelly o d’en Camilleri. Al cap i a la fi, mentre aquests programes i aquesta literatura ens segueixi removent per dintre significarà que, gustos a banda, els nostres principis i valors segueixen absolutament intactes.
Deixa un comentari