Una de les coses que més m’emprenya d’aquest món és haver de renovar el DNI cada cop que caduca. Sí, ja sé que deu anys de vigència donen per molt, però què voleu que us digui, a mi aquests deu anys m’han passat en un sospir. De fet, recordo l’última renovació com si fos ahir. Assegut davant d’un funcionari amb cara de pomes agres i poques ganes de treballar que m’interrogava i m’anava donant instruccions com si fos un detingut o, si més no, com si fos un pobre desgraciat que venia a tocar-li la pera a la seva grisa i depriment oficina.
D’aquí menys d’un mes, però, em veuré obligat a tornar a destorbar al funcionari/ària perdonavides de torn perquè em faci el favor de renovar-me el punyetero tros de plàstic. I ho faré, a més, per partida doble doncs fa uns dies, no havent-hi manera d’obtenir cita prèvia per internet, vaig gosar presentar-me a la comissaria del carrer Baldrich per demanar-la in situ.
Naturalment, els dos policies nacionals que protegien l’accés em van impedir l’entrada i se’m van treure de sobre. Es van limitar a repetir per activa i per passiva que la cita prèvia l’havia de demanar per internet o per telèfon. De res va servir que els digués que el seu web funcionava com el cul, que no estava disposat a pagar per fer cap trucada i que preferia entrar a l’oficina i esperar pacientment a veure si alguna cita prèvia no es presentava. “Pruebe usted mañana, a ver si hay suerte”, em van dir. I es van quedar tan amples.
Total, que l’endemà ho vaig tornar a provar i, naturalment, el web seguia sense funcionar. Per més que posés una i altra vegada el codi CAPTCHA correctament, el sistema contestava que era incorrecte. De sobte, se’m va encendre la bombeta i vaig provar amb el codi auditiu. “Elefante” em va dir l’ordinador. I jo, content com un gínjol, vaig escriure “Elefante”. Bingo! El calendari de cites se’m va obrir i quan vaig seleccionar el dia i l’hora que m’anaven millor el sistema em va dir que la sessió havia caducat per excés de temps. Us juro que no vaig tardar més de dos minuts. Resignat, vaig tornar a provar amb el codi auditiu i aquest cop la paraula clau va ser “Camisa”. Sortosament, el sistema va tornar a funcionar i cagant llets vaig obtenir, per fi, la punyetera cita.
Amb les fotos-carnet fetes (onze euros) i dotze euros en efectiu a la cartera per pagar les taxes dels nassos, el que toca ara és esperar pacientment que arribi el 7 de maig perquè el simpàtic funcionari de torn m’atorgui tan preuat document. D’aquesta manera, podré obtenir el full del SEPE que acredita les miserables ajudes que m’han atorgat per estar d’ERTO i que és del tot imprescindible per fer la pertinent i obligatòria declaració de renda que, sí o sí, em sortirà a pagar. Com podeu veure, un autèntic festival de l’humor.
En definitiva, que per molt bonica, ecològica i patriòtica que em sembli la nova Identitat Digital Republicana del Consell de la República, ara per ara el que m’exigeix hisenda és el DNI. Molt em temo, doncs, que les simbòliques estructures d’estat del Sr. Puigdemont, en el meu cas, hauran d’esperar. Paciència, Carles, no pateixis. Quan toqui, ja me la faré. Això que no caduqui m’ha agradat.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari