No crec que, ara per ara, ningú sàpiga exactament quan s’acabarà això de l’estat d’alarma. El que sí sé és que l’actual confinament (per bé que necessari i absolutament imprescindible) comportarà, ens agradi o no, danys col·laterals. O seqüeles, vaja. I no, no em refereixo solament a les greus repercussions econòmiques i/o polítiques que de ben segur patirem. Em refereixo a les no menys greus seqüeles psicològiques que aquesta situació ens produirà sí o sí i que hauríem de preveure amb certa calma, seny i humanitat a fi i efecte de què aquestes no acabin per convertir-nos en una societat encara més covarda, egoista i desconfiada.
Naturalment, el meu clam no va dirigit als insolidaris. Als irresponsables. Als caradures. Als espavilats. Als tramposos. Als manipuladors. Als farsants. Als especuladors. Als miserables. No. Hi ha gent que és menyspreable o perversa de soca-rel i, òbviament, amb aquesta gent no hi ha res a fer i no en pots esperar res de bo.
Però també hi ha el que jo acostumo a anomenar com a majoria silenciosa. Gent que darrere la seva aparent normalitat amaguen un grau de mesquinesa i poques llums realment considerables. Aquesta és la gent que em preocupa. Aquella gent que la primera setmana de confinament van acaparar tones i tones de paper de cul. Aquella gent que des de les seves finestres o balcons han escridassat o han llençat objectes, per exemple, a gent que passejaven malalts mentals que ho necessitaven. Aquella gent que, sí o sí, han tret a passejar el gos quan i on els rotava. Gent a qui aquesta crisi els ha fet caure la careta (la mascareta no, per descomptat!) i que no han tardat massa a exhibir el pitjor de si mateixos sense cap mena de decòrum.
Tot i així, el que més em porta de cap és com ens comportarem tots plegats després de la pandèmia. Tardarem gaire a abraçar-nos i fer-nos petons sense por ni recança? Tardarem gaire a caminar pel carrer sense sentir-nos a ulls dels demés com un hipotètic empestat/da? Tardarem gaire a poder anar a concerts multitudinaris sense estar pendents de qui estossega o esternuda o de no estossegar nosaltres mateixos per molt que ens piqui la gola? Tardarem gaire a tornar a gaudir d’un bon dinar o sopar en un restaurant sense preguntar-nos si el cuiner duia les mans netes? Tardarem gaire, en definitiva, en actuar amb naturalitat o res tornarà a ser com era abans? Els experts pronostiquen any o any i mig per recuperar totalment a les nostres conductes habituals. A mi em sembla molt temps però si algú em fes signar per garantir aquest retorn segur a la normalitat a un any vista, ho faria amb els ulls clucs. Ja em perdonareu i tant de bo m’erri, però tinc els meus dubtes.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari