Fa uns anys, mentre aparcava el cotxe al carrer tornant d’un assaig a les 12 de la nit, una noia força maca em va picar a la finestreta i em va demanar si la podia acompanyar uns metres més avall fins al portal de casa seva. Ella caminant i jo, en cotxe. Naturalment, li vaig preguntar si algú la seguia o l’havia molestat, però ella em va dir que no, que només m’ho demanava perquè li feia por d’anar sola pel carrer a aquelles hores. Tot i que la noia semblava tranquil·la, em va estranyar que em demanés aquell petit favor. Al cap i a la fi, jo era un desconegut per ella i aquella insòlita demanda semblava, ben bé, una mesura desesperada… o un engany. Fos el que fos, vaig accedir a acompanyar-la uns metres fins que va arribar a un portal i allí em va donar les gràcies, es va acomiadar de mi i va entrar a casa seva. Abans de marxar, però, em vaig quedar uns segons més mirant pel retrovisor i amb la marxa posada. Com que no es veia ni una ànima, me’n vaig anar. Aparentment, tot semblava solucionat.
Curiosament, aquesta setmana he viscut un “problema” similar. En aquest cas, però, ha estat un problema que m’ha afectat directament perquè la persona assetjada (i ara sí, sense cap mena de dubte) ha estat la meva filla. Sortosament, la cosa va quedar en un ensurt perquè la meva filla –com la noia que jo vaig custodiar anys enrere– va poder demanar ajuda a una senyora gran que passava per allà i, entre les dues, van foragitar l’assetjador. Això no treu, però, que reconeguem que en ple s. XXI seguim patint un greu problema de violència masclista al carrer. Perquè sí, assetjar o tirar-li “floretes” a una dona és violència. Violència masclista, per ser més exactes. I està clar que si als tics masclistes de tota la vida li afegim missatges tan nocius com els que ens ofereixen alguns programes televisius (que no esmentaré per no fer publicitat gratuïta) o algunes lletres reggaetoneres el problema no tan sols no és resolt en absolut sinó que augmenta per moments.
Si fos un paio de dretes, suposo que creuria que aquest problema es pot resoldre amb més control policial. O amb lleis més dures. Que també. Però com que soc un paio d’esquerres penso que això només ho podem resoldre (o atenuar, almenys) amb més educació. Amb més educació i més conscienciació feminista. No pot ser que les dones no puguin anar tranquil·les pel carrer pel sol fet de ser dones. Em sembla total i absolutament intolerable. Però perquè això resulti intolerable a tothom (o si més no, a la gran majoria) fa falta picar molta pedra encara. Falta molta feina de conscienciació. De trencar d’una vegada per totes amb certs esquemes mentals propis d’una altra època. De trencar d’una vegada per totes amb certes actituds i comportaments nafrats. De trencar d’una vegada per totes amb patrons absolutament repulsius. I això només s’aconsegueix, insisteixo, amb educació, educació i més educació.
L’educació, però, penso que ha de comptar amb la complicitat dels mitjans de comunicació. Amb la seva difusió. Perquè sí, potser actualment els medis han perdut part de la seva força respecte a tot un seguit de xarxes socials que mai sabrem ben bé qui les controla, però, en qualsevol cas, els medis segueixen tenint molt poder. Així doncs, prou d’aquesta telebrossa que només promou mascles empotradors d’abdominals i celles ben definides i prou de lletres que, com diria en John Rambo, farien vomitar a una cabra. Si no volem assetjadors als carrers, comencem per buidar les seves menjadores, si us plau. I qui vulgui porno, que el pagui, que la palla va cara.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari