En l’àmbit col·lectiu aquest 2020 ha estat, sens dubte, un any de merda. La pandèmia se’ns ha emportat gent estimada, ha posat en risc (o fins i tot ha enfonsat) la nostra economia i ens ha omplert de normes, protocols i prohibicions que han fet de la nostra vida quotidiana poc menys que un autèntic calvari.
Tot i això, segur que durant aquest nefast i maleït 2020 també hi haurà gent que s’hagi enamorat. Gent que hagi tingut fills desitjats. Gent que hagi materialitzat els seus projectes vitals o professionals més cobejats. I fins i tot segur que hi haurà gent que s’hagi enriquit econòmicament. No crec que cap d’ells pensin, per tant, que aquest 2020 hagi estat un any per esborrar.
Així doncs, ens trobem en un dilema. Quan a finals de desembre acostumem a fer balanç de l’any… ho fem a títol col·lectiu o a títol personal? Precisem-ho. Personalment, i valgui la redundància, jo sempre ho faig a escala personal perquè trobo que la meva opinió només val per a mi i per les meves circumstàncies. I encara que pugui sonar egoista, poc empàtic o insolidari, jo també soc del parer que aquest 2020 no és un any per esborrar.
En primer lloc perquè jo i els meus –sortosament– l’hem superat. I en segon lloc perquè encara que aquesta petita victòria (que faig extensiva a tots els que ens trobem en una situació similar) no constitueix cap mena de consol pels qui durant aquest 2020 han perdut algun ésser estimat, han emmalaltit o han patit les greus repercussions econòmiques de la pandèmia, ens hauria de servir als altres –almenys– per ser una mica més agraïts i optimistes. Perquè sí, potser aquest 2020 ha estat un any de merda. Un any per esborrar col·lectivament. Però els que tenim la sort d’haver-lo superat sense cap tragèdia personal som els primers que hauríem d’extreure la seva part positiva. Perquè segur que la té.
En el meu cas, per exemple, li agraeixo a aquest any 2020 que hagi respectat als meus. Que tot i les considerables repercussions econòmiques que m’ha causat, m’hagi permès, alhora, de tirar endavant. I, sobretot, que m’hagi ajudat a valorar certes coses que abans no valorava suficientment. Per tot plegat, maleït 2020, jo et diria que he conegut anys millors. Molt millors. Però que, tot i que t’ho has guanyat a pols, no penso esborrar-te del mapa. Perquè esborrar-te del mapa seria oblidar-te. I estic convençut, per bé o per mal, que no t’hauríem d’oblidar mai. Això sí, espero que el teu successor sigui una mica més benigne. I tu, quan surtis, tanca la porta. Amb clau. I no tornis.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari