Normalment quan acabo de veure una pel·li o una sèrie basada en fets reals acostumo a xafardejar una estona per la xarxa a fi d’informar-me més a fons i comprovar, alhora, si m’han pres el pèl més del compte. Així doncs, quan fa uns dies la meva dona i un servidor vam acabar de veure els 89 capítols de la sèrie canadenc-irlandesa “Vikings” el que vaig fer, immediatament, va ser posar fil a l’agulla i mirar de contrastar allò que la sèrie m’havia explicat amb dades de caràcter rigorosament històric.
De seguida vaig constatar que gran part de la informació que tenim sobre molts dels mítics personatges de la cultura vikinga procedeix de cantars de gesta danesos o islandesos i que, per tant, la seva rigorositat històrica és del tot dubtosa. Partint d’aquesta base, incerta per sé, jo diria que totes les llicències que s’ha pres la sèrie (sobretot des d’un punt de vista mitològic o cronològic) estan plenament justificades. Sense considerar-me cap expert en la matèria, penso que l’equilibri entre el poc que sabem de la cultura vikinga i la inevitable dramatització narrativa de la sèrie és, com a mínim, acceptable.
Un dels matisos que desconeixia i que més m’ha cridat l’atenció, però, és el significat de la paraula “viking”. Fins ara pensava que la paraula viking feia referència a un grup ètnic però resulta que no. O, si més no, no del tot. Els vikings eren majoritàriament escandinaus, per descomptat, però al que realment fa referència la paraula viking és a la professió marinera d’aquells camperols que, en èpoques de sequera o males collites, es llençaven a la mar per comerciar amb altres territoris o, per què no dir-ho, per fer saquejos exprés. Així doncs, dins d’aquesta comunitat de navegants tant intrèpids com salvatges no tots eren escandinaus. Molts d’aquests vikings, per exemple, eren frisons, saxons, francs, normands o fins i tot eslaus. De fet, un macroestudi publicat per la revista “Nature” l’any passat va revelar que l’ADN extret de més de quatre-cents esquelets vikings procedents de jaciments arqueològics europeus i groenlandesos evidenciava alts nivells d’ascendència no escandinava. I això explica, òbviament, per què molts vikings no eren, realment, tan alts, rossos i d’ulls blaus com el cinema i la literatura ens ha fet creure.
Tot això ho vull deixar ben palès perquè des que Hitler i la maquinària propagandística nazi es va apropiar de la simbologia vikinga per refermar el seu supremacisme racial, aquesta cultura nòrdica sovint ha estat associada, per desgràcia, al nazisme i al feixisme. I pel que he llegit, no existeix dins la cultura vikinga cap prova, cap ni una, d’aquest suposat supremacisme racial. Com ja he comentat abans, la història i la ciència han demostrat, d’entrada, que els vikings no eren cap grup ètnic. Però no solament això. Se sap que els vikings no es van preocupar en absolut per preservar la seva pretesa endogàmia (es van creuar biològicament i cultural amb altres ètnies), se sap que van acollir i es van aliar amb tots aquells que van voler piratejar al seu costat i també se sap perfectament que quan mataven o saquejaven ho feien sense miraments ni prejudicis de cap mena.
En fi, que posats a desmuntar mites, desmuntem també la punyetera etiqueta del viking com a avantpassat ideològic dels nazis. Potser van ser més cruels i despietats que altres cultures coetànies, d’acord, però la seva brutalitat res tenia a veure amb cap mena d’ideologia racista o supremacista. Pensar-ho és tan ridícul, o pitjor, que creure que aquests homes del nord copulaven amb valquíries i portaven banyes al casc com Vickie, el vikingo.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari