Brown Sugar, una de les mítiques cançons dels Rolling Stones, va complir fa poc cinquanta anys. Composta pel Mick Jagger i gravada entre el desembre de 1969 i el febrer de 1970 a l’estudi Muscle Shoals d’Alabama per ser inclosa a l’àlbum Sticky Fingers del maig de 1971, Brown Sugar ha estat present a totes les gires dels Stones des de que es va publicar i, per si fos poca cosa, l’any 2004 la revista Rolling Stone la va escollir en la posició 490 a la llista de les 500 millors cançons de tots els temps.
Cinquanta anys després de la seva publicació, però, Brown Sugar també ha caigut víctima d’aquesta actual onada de correcció política que ho engoleix tot. Pel què sembla, les darreres queixes degut al component ‘presumptament’ racista, sexista i masclista de la lletra de la cançó han agafat més força que mai i els Stones (o Mick Jagger, per ser més precisos) han decidit retirar-la del repertori per estalviar-se problemes.
Personalment, aquesta notícia m’entristeix. M’entristeix com a stonià de soca-rel i m’entristeix, sobretot, perquè darrerament hem entrat en una mena de dinàmica en la que, des del llenguatge a la música passant per qualsevol manifestació pública sigui de l’índole que sigui, hem de ser extremadament primmirats per no ser titllats de racistes, sexistes, masclistes, feixistes o el què toqui en aquell moment.
Naturalment, podria intentar defensar el Brown Sugar tal com ho fa el Keith Richards: dient que la lletra, en realitat, reflecteix una clara denúncia a l’esclavatge. Però no ho faré. No ho faré perquè de tothom és sabut que els Stones mai van ser, precisament, uns grans lletristes i perquè, de tothom és sabut també, que les seves lletres sempre han estat deliberadament escandaloses, provocatives i, en moltes ocasions, filles dels seus dos màxims referents: el sexe i les drogues.
El què sí faré amb el Brown Sugar o amb qualsevol cançó, llibre o pel·lícula filla del seu temps, en canvi, és demanar perspectiva. Perspectiva històrica. Puc entendre que, actualment, siguem més primmirats que mai amb tot el que diguem, escrivim o cantem per procurar no ofendre ningú i per respectar tothom. Fins i tot puc entendre que, per aconseguir-ho, haguem d’agafar-nos-la amb paper de fumar. Però el que no entenc i no admeto és que vulguem jutjar qualsevol manifestació artística del passat amb la mentalitat d’ara. És absurd. Per bé o per mal, la societat actual no és la societat dels 70 ni de bon tros. Tan difícil és d’entendre?
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari