[Raquel Picolo] Pensar, escriure i llegir contes

No Comment

El dia 27 de setembre començo un nou taller d’escriptura de contes a la seu d’Amics de les Arts, a Terrassa. El primer que vull aclarir és que no són contes infantils sinó contes per a adults. És un taller pràctic per a amants de l’escriptura creativa en general i del conte literari en particular. Llegirem, escriurem, compartirem i comentarem. Farem exercicis per perdre la por i deixar que l’escriptura flueixi, per estimular la creativitat amb consignes inesperades. Aprendrem a ser més conscients de les tècniques narratives llegint i escrivint. Proposaré exercicis durant la sessió i per casa. És un taller programat en tres trimestres de setembre a juny. Viatjarem des dels pares del conte literari modern del segle XIX (Poe, Quiroga, Txékhov, Gógol, Pardo Bazán, Victor Català) als autors del segle XXI (Munro, Atxaga, Olid i d’altres), passant per uns quants dels mestres del segle XX (Mansfield, Cortázar, Rodoreda, Joyce, Borges, Calders). Viurem l’univers apassionant i específic del conte: condensació expressiva, unitat, doble sentit i efecte final. Acabarem cada trimestre amb una lectura dramatitzada de contes.

Sóc professora d’escriptura des de fa més de 13 anys i estic convençuda que a escriure se n’aprèn escrivint i llegint. També crec que a llegir i a escriure se n’aprèn sol, però els tallers d’escriptura poden ajudar força. Al taller es faciliten recursos tècnics i bibliogràfics, s’anima a explorar i compartir, s’aprèn a analitzar, s’estimula la creativitat. El taller és un espai on tots aprenem de tots. Tinc fe en la metodologia dels tallers perquè quan vaig començar a escriure em van obrir una finestra d’aire fresc sobre la lectura i l’escriptura. El missatge és: si vols escriure, pots escriure; si vols crear, pots crear. Els tallers d’escriptura no garanteixen que seràs una gran escriptora, però t’obren la porta a experimentar l’escriptura des d’una posició més flexible, interactiva i creativa.

Comparo els meus tallers d’escriptura amb els dojos d’arts marcials. Els cinturons de tots els colors entrenen junts i aprenen els uns dels altres. S’aprèn tant dels encerts i les ensopegades dels companys com del treball personal. Cadascú avança al seu ritme i en la seva direcció particular. Faig tallers d’escriptura generals, sobre la construcció de la història i les tècniques narratives, i diversos d’específics entre els quals destaco, perquè els sento molt meus, escriptura autobiogràfica, escriptura i natura, guió audiovisual i creació literària i el de conte.

M’encanten els contes. Llegir-los, escriure’ls, pensa’ls, rellegir-los i reescriure’ls. El conte per a adults és el territori literari on em sento més a gust. M’agrada escriure curt, intens i amb efecte, que tot giri al voltant d’un eix o d’una imatge, trobar les esquerdes per on respira la història oculta. Sóc autora de contes.

En una de les presentacions que vaig fer del meu llibre La nit als armaris, el presentador va comentar, com a un elogi, que esperava que ben aviat m’estrenaria com a novel·lista. A casa nostra sembla que per entrar al club dels escriptors has de publicar una novel·la, amb un poemari només ets poeta i amb un recull de contes ningú. El segon llibre de creació literària que publicaré serà un altre recull de contes. No crec que sigui més difícil escriure una novel·la que escriure contes ni a l’inrevés, senzillament és diferent. Jo tinc tendència a la condensació, a tallar curt i a buscar l’ efecte unitari i la història oculta, per això em moc amb comoditat en el territori del conte i em perdo per estepes de la novel·la (en tinc una en obres des de fa més de deu anys).

Quan vaig començar a freqüentar tallers d’escriptura, com a alumna, vaig redescobrir autors de contes com Cortázar. Trenta anys després encara recordo la sessió que vam dedicar a Casa tomada i m’emociono. Em vaig acostumar a llegir contes i escriure’n, quedava finalista o guanyava algun concurs i em publicaven. Reescrivia i n’escrivia de nous. Quan ja en tenia una pila em vaig adonar que bona part de la meva producció tenia un sentit unitari, vaig fer una selecció i els vaig reescriure i relligar per al recull La nit als armaris. I vaig continuar escrivint contes, molts de caire fantàstic, que han configurat aquest segon recull que, si tot va bé, es publicarà a finals d’any.

Després de Cortázar, Hemingway, Poe i Quiroga vaig tornar a agafar els contes de Calders i de la Rodoreda i vaig afegir-hi els de Montcada, també llegia a Monzó. No recordo qui em va recomanar la Fernández Cubas però em vaig comprar els contes complets i em van tocar la fibra literària. L’última sacsejada fonda ha estat la Munro.

Un conte és com una fotografia, una instantània on no sobra ni falta cap peça i que fa una llum particular.

Raquel Picolo

Deixa un comentari