[Ander Zurimendi] Terrassenquisme i altres identitats

1 Comment

“Marxa a Palma, si tant t’agrada”. No sabia que ningú m’hagués deixat comentaris a la notícia, en la que posàvem la ciutat de Mallorca com a exemple de participació ciutadana en la tria dels concerts de Festa Major. “Váyase, senyor Zurimendi, váyase”, deia un altre anònim comentari a la mateixa pàgina web.

Vagi per endavant que semblen unes frases aïllades i poc representatives de la gent de la ciutat. Una anècdota, un divertimento. Però encara estimulen més el debat sobre l’existència (o no) de l’orgull de pertànyer a Terrassa. I sobre els límits de la crítica.

Segons els resultats de l’enquesta realitzada per MINA entorn a l’opinió pública dels egarencs sobre la seva ciutat, un 80% es declara molt orgullós de ser de Terrassa. Tanmateix, com es manifesta? A la majoria de ciutats de l’Estat espanyol, l’indici més clar és la identificació de la ciutadania amb l’equip esportiu. Preferentment futbol, tot i que també bàsquet. I en el cas de Terrassa? Qui ho canalitza? Doncs més aviat una afició pro Barça, donat que el club de futbol local es mou en terrenys de Tercera Divisió i no arrossega masses ni es veuen banderes ni pòsters del club als bars de la ciutat.

Llavors, quin és el Canaletes de Terrassa? Diria que no existeix. I és que Terrassa sí que té equips esportius d’elit, en l’àmbit de l’hoquei i waterpolo, però tampoc gaudeixen d’una rellevància pública notòria. Al meu parer, semblen més una bona ‘marca’ de ciutat que no pas entitats amb grans fluxos de gent.

botomalarrassa

Així que l’esport no és el que ha creat un caràcter de ciutat, més enllà d’una vaga sensació de defensa dels esports minoritaris. Per tant: quan sortim al carrer de forma espontània i en massa? A les ciutats més abertzales del País Basc, són les manifestacions polítiques les que donen un tret identitari. Cert caràcter. O també els pregons de Festa Major, a terres basques conegut com txupinazo, però que té rèpliques arreu del món. En el cas terrassenc, ens hauríem de remuntar al 15-M per a percebre un terratrèmol polític que creés identitat col·lectiva, reflectit en les tendes de campanya al Raval. I pel que fa a la Festa Major, la cultura popular té una rica presència, malgrat en general no es pugui considerar de masses.

Serà llavors la seva gastronomia vallesana, el que dóna caràcter a Terrassa? La seva proximitat geogràfica amb la muntanya, exposat en La Mola i la serra de l’Obac? El passat industrial, que té el seu màxim exponent en la Fira Modernista i en els vapors que encara queden en peu?

Probablement tots tres. Però possiblement tots tres a mig gas. Per què a Terrassa no li falten elements d’idiosincràsia ni potencial per crear-ne de nous. El que li falta és orgull, sense caure en el xovinisme barat. Creure-s’ho. Abandonar la desídia. El menfotisme. El passotisme.

Per això, quan veiem com els centres comercials i els nous supermercats esclafen el petit comerç de barri, la resposta de l’Ajuntament a la proposta de la CUP d’aplicar una moratòria de Grans Superfícies no pot ser “què més dóna, si en el futur acabarà sent així”.

Per això, quan proposem que la ciutadania pugui votar els concerts de Festa Major, la resposta no pot ser “això és difícil d’aplicar”, quan a d’altres ciutats ja s’està fent. Per això, quan demanem fer una campanya contra el manspreading que pateixen cada dia centenars de dones als FGC, ens responen amb rialles de menyspreu. I quan proposem omplir les parades buides del Mercat de la Independència amb projectes d’Economia Social, detectem que els fa mandra.

No som nins de mel i sucre. El que falta és voluntat política per tirar endavant allò que creiem. Per què l’orgull terrassenc vindrà de la mà de generar el nostre propi llenguatge i de viure la nostra pròpia agenda.

No necessitem comparar la idiosincràsia terrassenca amb la “Gàl·lia” d’Ullastrell ni amb la sempre més animada Sabadell. Necessitem autocentrar-nos. Crear un imaginari col·lectiu propi. Trobar elements amables i divertits que ens portin a la nostra infantesa. Identitats compartides. Per què no dir-ho: som els fills i filles del Viandox. Del dàcar. Del quarto de reixa. De la taifa i de la mery.

Donem valor i estima a allò que tenim. A allò genuí. O creem referents nous! Tenim els cercabars de Diables i els carnestoltes populars. Quart Creixent portant la militància feminista fins i tot per sota de la majoria d’edat. La Xemeneia recuperant un Sant Joan col·lectiu. La Coral revifada. La primera manifestació en la història de Catalunya per demanar que l’aigua sigui pública. La Descomunal i el TNT. I sonen vents de nous projectes.

Aquest és el camí. Sinó, seguirem amb el Cine Catalunya com a metàfora del que podria ser i no és. D’acord, ofereix la Filmoteca i les entitats de Terrassa poden llogar la sala. És lloable. Però sempre està buit. Amb dues sales antigues i ben guapetes, al bell mig d’un carrer peatonal. Serà per què només programa un mateix estil de pel·lícula? Serà perquè els diumenges tanca a les 8 de la tarda? Perquè els dilluns i dimarts no obre? Perquè no té abonaments de preus i ofertes divertides? Perquè no s’ho creu i s’entesta en mantenir-lo poc atractiu. I seguint així, en pocs anys l’Ajuntament acabarà tancant el Cine Catalunya.

Posem-hi voluntat política, creativitat i entusiasme. No només al Cine, sinó a tot el que fem a Terrassa. Ja sé que no és que no deu ser una salsa molt sana, però mireu: Me’n vaig a comprar un pot de Viandox.

Ander Zurimendi, periodista, acaba de publicar el llibre Recoja sus cosas amb Pol·len Edicions

Related Articles

1 Comment

  1. Miquel Àngel Barrios i Palmer

    “Vengase” en voler vostè. Mallorca (i Palma) sencera necessita de gent així! Una aferrada. Miquel Àngel Barrios

Deixa un comentari

Enquesta sobre Malarrassa
foto diari octubre Respon aquesta enquesta i ajuda'ns a millorar! L'enquesta és totalment anònima. Dedica només 5 minuts del teu temps a respondre a aquest qüestionari.
SEGUEIX-NOS A TWITTER