Directora: Icíar Bollaín
Guió: Paul Laverty
Països de producció: Espanya-Alemanya
Música: Pascal Gaigne
Fitxa artística:
Anna Castillo (Alma), Javier Gutiérrez (Alcachofa), Pep Ambrós (Rafa), Manuel Cucala (Ramón), Carme Pla (Vanessa) i altres.
Comentari:
Sobre aquest film d’Icíar Bollaín, s’ha de dir que tot i ser potser una obra menor en relació a la resta de la seva filmografia, té aspectes que el fan molt interessant. Concretament, com a drama familiar, funciona la denúncia i el record de la realitat social de fons que genera i provoca les contradiccions que tots els protagonistes expressen en el context actual de crisi econòmica i també crisi de valors, i referents on poder afermar-se.
El film és una font inesgotable d’emocions, així com també un relat memorístic del drama que viuen els protagonistes de la història.
El disseny plantejat dels personatges per part de la directora i el seu compromís social, són els aspectes més destacables, i una vegada més, on millor es troba Icíar Bollaín al llarg de la seva carrera cinematogràfica.
Als inicis del film, els personatges apareixen desenfocats en primer terme del pla, mentre que els arbres es mostren perfectament nítids al fons. Aquest recurs formal sintetitza algunes de les idees exposades en el relat del film, com són: l’efímer de l’existència humana, que xoca i s’enfronta amb la longevitat mil·lenària de la naturalesa, i molt concretament centrat en una olivera, la qual expressa la dependència cap a la mateixa naturalesa o la necessitat imperiosa de perpetuar-la.
Pel·lícula aquesta amb una molt bona direcció –que és un dels punts forts d’Icíar Bollaín-, i en el control expressiu de les emocions de tots els seus protagonistes, en especial l’excel·lent treball interpretatiu d’Anna Castillo.
Estem davant d’una pel·lícula de carretera “road movie”, en bona part de la història. Un viatge iniciàtic cap el descobriment de la maduresa d’una adolescent idealista i lluitadora, que constantment s’està interpel·lant a ella mateixa com també a la resta del seu entorn familiar i veïnal.
Emili Díaz
Deixa un comentari