Ho va dir el realitzador Jim Jarmusch, en el passat Festival de Cannes: “Em sento antiquat perquè m’agrada entrar en una sala fosca i gaudir del cinema. Les eines han canviat, però no l’experiència”. A quina experiència es refereix l’autor de Paterson (2016)? A una, potser irrepetible, de signe emotiu i sensorial que pertany a l’àmbit d’allò privat, encara que es produeixi en un context comunitari o col·lectiu com és una sala de cine.
Molt a prop d’aquesta postura, el també cineasta, d’origen valencià, Sigfrid Monleón, ha defensat que “el cine com a art, amb una finalitat estètica i un poder de pensament propis, necessita de la sala per a la transmissió de la seva cultura específica”, perquè “l’atenció concentrada i col·lectiva del cinema promou la satisfacció imaginària de l’espectador”. Bells pensaments que poden unir-se al de la necessitat de respirar el cine de forma conjunta, com en una espècie de religió laica, on la divinitat ve expressada pel lligam d’unes imatges que s’expressen i ens expressen a tots els espectadors que seiem davant d’una pantalla.
Estem passant dels èxits de taquilla als èxits de descàrregues, sobretot a les descarregues de caràcter continu que coneixem com streaming, les quals també s’han incrementat per la forma de contemplar ara les sèries televisives.
Això ens porta a pensar però que la realitat va per un altre costat, per molt que ens pesi als cinèfils inveterats o antics. Cada vegada amb major freqüència, el cinema es veu –sobretot per part de la gent més jove- a través d’internet, a la pantalla de l’ordinador o connectant-lo al televisor.
És això bo o dolent? ens podem preguntar tots els que voldríem respostes taxatives, com si volguéssim reduir el món al blanc i al negre. Probablement no, ja que hem d’entendre que és un signe dels temps, del trànsit d’una societat on imperava la contemplació col·lectiva, i, per altre costat, l’emmagatzematge i conservació d’allò que ens causava plaer (ja foren llibres, discos o vídeos), a un altre tipus de societat on allò que prima és el consum immediat, ràpid, fins i tot fugaç.
La vida, el món, són avui dia un continu streaming, pel que a això s’ajusta la forma de contemplar tot allò que crida la nostra atenció. Per compensar-ho, si les sales de cinema encara es mantenen actives, no és degut només a aquesta experiència compartida en l’obscuritat que abans indicàvem, sinó perquè propicien la nostra capacitat d’abstracció (a pesar de sentir-se tantes vegades distorsionada per les crispetes, els mòbils encesos o els comentaris en veu alta), de ser absorbits amb facilitat per la pantalla, quelcom que no sol ser possible en l’àmbit domèstic, subjecte a interrupcions i distraccions vàries.
Emili Díaz
Deixa un comentari