Les antigues monedes de 1976 reflectien a la perfecció l’esperit de la ideològica espanyola fins llavors. Franco, era el “caudillo de España por la gracia de Dios”. La dreta espanyola actual segueix creient-se que són els dipositaris de la mateixa “gracia”. I sí, segueix sent veritat, a més tenen una cosa pitjor que un gravat en una moneda: tribunals i togues a sou.
Aquesta dreta no és una dreta a l’ús, moderna i europea. La dreta espanyola mai ho ha estat dreta, sempre ha sigut ultradreta, per molt que ho anunciïn ells, és una dreta ancorada en un passat arnat i que arrossega els mateixos tics i fòbies. Una dreta que es creu la propietària d’Espanya com a concepte i on només té validesa el que és seu.
Aquest concepte aglutina una massa incomptable de gent que no n’és conscient que està perdent tot allò que tant ha costat aconseguir (sense barricades, amb l’esforç diari) a les generacions anteriors. És l’Espanya intolerant, oligarca, cacic i beata, recolzada per una bona part de la judicatura seguidora del passat obtús i fosc en el seu ordenament i promoció interna, la que sempre ha cregut que el poder els pertany i es dediquen a sabotejar a qui li vulgui prendre posant sempre en dubte la legitimitat.
El país és seu, per tant quan veu que li volen prendre, es posa histèrica a cridar, plorar i bramar com uns energúmens. Abans, la cosa acabava pitjor, com que amb això no en tenien prou, donaven cops militars. Fixeu-vos que a la dreta d’aquest país no cal insultar-la, només cal descriure-la.
La dreta hispana, recolzada per la corona, ha tingut sempre un fort component reaccionari, autoritari, religiós, repressiu i totalitari en la seva política, tant en la interior (no cal dir-ho) com en l’exterior fins a perdre les últimes colònies. Quatre intents de cop d’Estat en els darrers cent anys, duts a terme en un període de seixanta anys, un d’ells culminat en forma de genocidi. Prenent sempre com a excusa la “unitat de la pàtria” i un suposat patrioterisme tronat per protegir els seus interessos econòmics i de poder.
Saben, per desgràcia, que una part de la ciutadania, a la que tenen segrestada i espantada ideològicament (en bona part per la seva ignorància), compren aquest missatge sense posar-se a pensar massa en tot el que hi ha al darrere. És increïble veure com una bona part del poble espanyol tolera bastant bé que els robin, que els maltractin, que els donin treballs humiliants, que els sodomitzin diverses vegades al dia, però això sí, no suporten que Espanya es trenqui.
Rentat de cervell? Excés d’informació o la manca d’ella? La dreta munta tot aquest castell pirotècnic per amagar la vergonyant paradoxa de què són ells els que han posat a Pedro Sánchez en els braços de l’independentisme, bloquejant qualsevol altra opció. Ara s’ho hauran de menjar tres cops cada dia, sense gana i amb doble ració de patates.
Tota la gesticulació macarra els retrata. És la manera de fer de la “cosa nostra”. Espanya és la seva finca, es resisteixen a deixar-la (no importa el mitjà que facin servir), com que també ensumen que els seus privilegis perillen, estan rabiüts. Per aquest motiu (no n’hi ha d’altres) utilitzen el mateix discurs bel·ligerant de la por, el terror i que arriba l’apocalipsi, un to expressiu que desprèn tot ell un tuf colpista que fa fàstic, aquell que ens remet al conegut i traumàtic passat feixista de la nostra història.
Queda demostrat que la dreta no sap perdre i l’esquerra no sap guanyar. Quan guanyes, aixeca el cap, parla amb veu clara i convençuda, pensa que és el nostre cap i la nostra veu la que representen. Amb material feble no podem pretendre fer una cadena forta per mantenir-nos units en els vendavals de merda que vindran.
De qualsevol manera, tinc la il·lusió de què el nou govern de coalició pot començar aviat a donar les seves primeres pinzellades, és un sentiment que crec compartir amb molta gent. Si als feixistes els molesta tant, a la majoria ens convé molt. Així ho desitjo.
miquel mallafré, 8 de gener de 2020
Deixa un comentari