[Emili Diaz] El racó del cinèfil: “Siempre nos quedará mañana”

No Comment

El racó del cinèfil

Film: Siempre nos quedará mañana”

Fitxa artística

Delia…………………………… PAOLA CORTELLESI

Ivano Santucci ……………… VALERIO MASTANDREA

Marcella …………………….. ROMANA MAGGIORA VERGANO Marisa ……………………….. EMANUELA FANELLI

Ottorino ……………………… GIORGIO COLANGELI

Nino ………………………….. VINICIO MARCHIONI

Fitxa tècnica

Direcció…………………… PAOLA CORTELLESI

Guió……………………… FURIO ANDREOTTI, GIULIA CALENDA, PAOLA CORTELLESI

Producció …………….. LORENZO GANGAROSSA

Direcció de fotografia …………. DAVIDE LEONE

Muntatge ………………………. VALENTINA MARIANI

Música …………………………….. LELE MARCHITELLI

Gènere ……………………………. Comèdia/Drama

Duració ………………………….. 118 min

Nacionalitat ……………………… Itàlia

Any de producció ………………. 2023

Emili Diaz, 2/5/2024

Anem a pams…

Film interessant, que narra la història d’una família romana, arquetípica d’un temps i d’un moment històric de la Itàlia de postguerra.

Potser el meu interès està més centrat pel que denuncia, que no pas pel que explica, i també per l’ús dels recursos narratius que fa servir la directora per explicar-nos la història, amb aquesta posada en escena de barreja (comèdia/drama), que personalment en qualitat d’espectador, opino que fa ús excessiu d’un cert abús de frivolitat, sobre un assumpte com és la violència de gènere, que crec que no cal !!., però bé!, en tot cas és la meva percepció personal.

Pel·lícula que ha obtingut un gran èxit de taquilla a Itàlia, amb 5 milions d’espectadors fins ara.

Paola Cortellesi, debuta en la direcció, sent el seu primer llargmetratge, també intervé en el paper de protagonista principal i co-participa en el guió.

Amb permís de la Nouvelle Vague, i l’Expressionisme Alemany, cal recordar que fou en la Itàlia de la postguerra, el lloc i l’època de la major revolució cinematogràfica, perquè no parlem només d’una onada de noves formes d’expressió narrativa, que també, sinó d’un canvi total en les formes i el llenguatge del mitjà cinematogràfic, que és el Neorealisme”.

El cine va deixar de ser frívol, de ser un pur entreteniment per oblidar la nostra realitat del moment, almenys per unes dues hores. El neorealisme italià va portar el cinema al carrer, va posar les persones de veritat al centre de la pantalla. Amb un to i voluntat documental, cercant protagonistes com a actors i actrius no professionals, decorats i ambients naturals i aprofundint en històries dramàtiques del dia a dia de la gent, tot aprofitant la realitat del final del règim feixista de Benito Mussolini, en paral·lel del final de la II Guerra Mundial, o sigui allargant-ho des de 1945 fins inicis dels anys 60 del segle passat. Període aquests que va fer proliferar i va permetre aparèixer directors com: Rossellini; Visconti; Zavattini; De Santis; Castellani; Olmi; De Sica, Pasolini, Fellini; i De Seta.

Comento això perquè crec que en aquest film existeix una voluntat i mirada de recrear l’ambient d’aquest cinema neorealista de l’època, per a mi, opino que sense massa èxit, ja que hi ha seqüències que freguen els estereotips i barreja (sentiments de dona resignada, resilient en extrem), diàlegs arquetípics tant del marit com del sogre que combina amb accions de cops del marit amb una coreografia de ball, submissió, una espècie de macedònia, que fa difícil de creure, fins a crear una atmosfera insuportable.

Ha tingut el Premi Especial a la millor Opera Prima en el festival de Roma, i també menció especial del Jurat, i recentment ha rebut el premi a la millor pel·lícula italiana de l’any en els premis “Nastri d’argento” 2024. També ha estat molt ben valorada per la crítica italiana i l’estrangera, per la bona direcció i actuació dels actors i actrius, així com pels temes abordats, relacionats amb la cultura patriarcal, la violència de gènere i els drets de les dones, reconeguda entre les millors pel·lícules del 2023.

Argument:

Ambientada en la Roma del 1946, la ciutat igual que la resta d’Itàlia, està entre la pobresa i la tràgica devastació bèl·lica arran de la caiguda del règim feixista de Mussolini, i per la derrota davant les forces aliades, bàsicament per les tropes americanes, que en els primers mesos de finalitzada la guerra varen ser els que tutelaven i administraven la nova situació italiana.

La ciutadania està vivint moments de confusió i canvis profunds, alimentats per l’imminent referèndum institucional sobre la República, i l’elecció de la nova Assemblea Parlamentària Constituent a celebrar els dies 2 i 3 de juny de 1946, on per primera vegada les dones també podran votar.

OPINIÓ:

És una pel·lícula que té moments brillants pel treball d’interpretació dels seus protagonistes, ben filmada, però que ha generat massa expectativa i resposta de taquilla, al meu entendre pel resultat final obtingut en la narració del relat.

Deixa un comentari