EL SOL DEL FUTURO
Direcció: Nanni Moretti.
Guió: Francesca Marciano, Nanni Moreti, Federica Pontremoli, i Valia Santella.
Fotografia: Michele d’Attanasio.
Música: Franco Piersanti
Any de producció: 2023
Nacionalitat: Italiana
Gènere: Comèdia ficcional-drama-musical
Emili Díaz
Soc de l’opinió que aquest film és en definitiva una mirada irada i crítica a la creació artística en general.
Com va contextualitzar fa més de 50 anys el filòsof marxista, escriptor i cineasta francès Guy Debord (1931-1994), cofundador de la Internacional Situacionista, amb la noció sociopolítica de “l’Espectacle”, concepte desenvolupat en la seva obra potser més coneguda: La Societat de l’Espectacle (1967): “l’expressió artística, lligada a la vida quotidiana com a potència política, sorgeix de la necessitat de transformar el món”.
Aquesta mirada o idea, és la que aquest director aplica amb les seves particularitats, en tota la seva trajectòria fílmica.
En l’estrena recent d’El sol del Futuro, està molt present el sentit del “jo”, sentit autoreferencial de molts films del realitzador italià, que li serveix, justament, per relacionar el que és quotidià amb el que és social, lo personal amb lo polític (si és que alguna vegada van estar deslligats?), a través de lo cinematogràfic.
Aquest film, tal com el seu propi títol diu, posa en primer lloc la connexió necessària entre passat, present i futur, connexió que té en aquest cas, quelcom de crepuscular, de comiat vital i professional del cineasta, però també ve a aprofundir precisament en la importància de la memòria personal, col·lectiva i fílmica.
El Sol del Futuro estableix a més suggeridors enllaços i connexions amb la filmografia prèvia del realitzador, i molt particularment amb Caro Diario (1993) i Abril (1998), amb les quals conformen una trilogia com a joc formal amb la temporalitat.
És com si diguéssim que ens vol fer entendre la seva negativa a acceptar la unidimensió del present, la seva suposada inevitabilitat, doncs Moretti ens diu com argument del film, que el nostre dia a dia és una acció política: res és impossible quan té lloc la impugnació (rebel·lia) del que ens diuen que és real.
En clau metafòrica, aquesta festa que és el cine ens permet reflexionar i gaudir amb el pensament i la mirada, ja que el film conté en el seu interior, vist en clau d’avui, tota “la melancolia de l’esquerra”, i dels “futurs perduts”, que són els que es veuen reflectits a la vegada en l’esperit i l’estat d’ànim amb el qual Moretti tanca el film. Pel·lícula en certa manera autobiogràfica ficcional.
Com diu el mateix director, aquesta és una pel·lícula sobre el cine, és la història d’un realitzador que la seva pròpia vida sempre ha estat marcada pel cinema, i que les seves pel·lícules sempre han caminat de forma paral·lela a la de la seva pròpia existència.
Totalment recomanable; estem en presència d’una pel·lícula amb moltes derivades, és enginyosa i incòmoda, és musical, és divertida, és arriscada… i en un país on governa la ultradreta, el director treu en processó el seu vell trotskisme amb un vigor polític emocionant.
17/9/2023
Deixa un comentari