La revista Vallesos publica l’estudi més aprofundit sobre el teatre amateur a les comarques.
Milers de persones, un teixit social que s’autorganitza, amb recursos propis, fan cultura i creen constantment.
Entrevista amb Eloi Falguera, coordinador de l’estudi.
“Terrassa és la ciutat capdavantera”.
Pep Valenzuela
Al Vallès s’alça el teló, obre a portada la revista Vallesos anunciant un dossier, «carpeta», sobre el teatre amateur a les comarques. Com a mínim, 160 grups en actiu d’estils i tipologies diverses que «mouen milers de persones que viuen el teatre sense viure del teatre». Un treball de més de 80 pàgines en aquest número 18 d’hivern-primavera, que sortí a finals de desembre, coordinat per l’Eloi Falguera, director i autor teatral, i col·laborador de Malarrassa, entre altres mitjans.
Un «dossier exhaustiu», diu l’Eloi Falguera en conversa amb aquest informatiu, d’aquest treball amb 18 articles signats per 11 autores. Una mirada lenta i aprofundida sobre aquesta experiència d’«Expressió de creativitat o socialització cultural», d’acord amb Vicenç Relats, director de Vallesos, en la presentació de la «carpeta». Tot plegat, «per amor a l’art (teatral)», com afirma en Ramon Vilageliu, editor de la mateixa revista. Un art que «permet realitzar i compartir un acte creatiu personal i col·lectiu que esdevé eina de transformació social», afirma en el seu article en Joan Monells, actor, director, dramaturg i pedagog teatral.
Som milers les persones als vallesos, actors i actrius que pugen a l’escenari, i moltes més que no surten a saludar però són imprescindibles
Editada per Gent i Terra, SL, amb seu a Santa Eulàlia de Ronçana, la revista comarcal volia «fer quelcom, un parell d’articles, un sobre Terrassa, n’havien vist el potencial», recorda l’Eloi. Ràpidament, però, es van adonar que calia «anar més lluny». El resultat, certament, va molt lluny, el dossier «és un estudi que confirma el que ja sospitàvem: que els vallesos, sobretot l’occidental, són el motor del teatre amateur a Catalunya, i específicament Terrassa, la locomotora».
Mirant la xarxa de concursos i mostres de Catalunya, una trentena d’estables des de fa anys, amb 30 o 40 edicions alguns com els de Canet, Malgrat, Olesa i Sant Feliu Guíxols, es veu que pràcticament a tots hi ha, com a mínim, un grup del Vallès. «Això no passava 10 anys enrere, que la majoria de grups eren del Barcelonès o del Maresme», explica el dramaturg terrassenc, nascut a Sabadell.
Eloi Falguera, director i dramaturg, entrevistat per Malarrassa. Foto: PV
El «gran tomb és que ara el normal és que n’hi hagi dos o tres grups com a mínim, de programats». Gairebé, subratlla, el 50% de grups que fan gira arreu del país solen ser del Vallès, i específicament de Terrassa, «impossible trobar mostra o concurs avui que no hi ha algun de terrassenc. Això mai havia passat». Amor per la ciutat a banda, la carpeta de Vallesos sustenta el que s’ha afirmat amb «dades reals».
Al mateix temps, ofereix una memòria del teatre amateur comarcal necessària, «perquè la desgràcia que tenim és que ningú estudia això. I cal explicar què és el teatre amateur, per què té tanta potència i el que mou i per què mou tant, cada cap de setmana en època de teatre milers de persones».
La revista publica una recerca dels grups i explica les característiques i la diversitat; «des dels que només ho fan per a la seva gent fins als que tenen una inquietud més gran i fan gires». Trobem, per tant, grups formats a casals i centres parroquials, d’escoles de teatre, d’AMPAs i centres cívics… En tot cas, però, hom parla de «grups amb estabilitat i en actiu»; o sigui, com a mínim, que hagin representat el 2017 i que avui estiguin actius.
Un altre objectiu era explicar tot aquest moviment de milers de persones als vallesos, cada setmana de teatre, reflexiona l’Eloi, «esbrinar què vol dir, no tan sols pel que fa a actors i actrius que pugen a l’escenari, també la gent que hem dit els ‘entre cametes’, tothom que no surt a saludar però és imprescindible: vestuari, escenografia, llums i so, direcció…».
I això necessitava que es fes una mica d’història, «perquè el teatre amateur no ha sortit ara o els anys 80», subratlla. Des de la República, s’explica la tradició teatral de Catalunya que ve de molt lluny; òbviament, un article sobre pastorets, clau per entendre el teatre amateur. «Si ara vivim el moment més dolç del teatre amateur, segurament també és perquè la tradició ve de molt lluny».
El dossier dóna veu a persones emblemàtiques en aquest àmbit, amb entrevistes al responsable de la coordinadora vallesana de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, en Salvador Pardo; i a l’actor i l’actriu amb més recorregut i premis: en Francesc Falguera, pare de l’Eloi, i la Maria Manau, de Granollers. «Són exemples de gent amb una trajectòria molt llarga i reconeixement», diu cofoi però al temps amb un punt d’indignació, perquè «si això fos professional tindrien 10.000 entrevistes, però normalment passen desapercebuts». Amb més de 50 premis, Falguera és l’actor més premiat, «això són molts anys dalt de l’escenari. Així volem fer veure que hi ha molts bons actors i actrius amateurs».
Destaca l’Eloi l’entrevista al grup Tàndem, de Santa Perpètua, amb més de 50 anys d’història, i que «ha fet quelcom de molt reivindicat: donar pas als joves, resolent un problema habitual, també al teatre professional, com és el relleu de la generació que ha impulsat el grup». El grup més jove de Tàndem és qui està portant de gira les obres, «per cert d’autors i autores catalanes, que encara reforça més aquest fet».
Els grups «especials» també són objecte d’atenció. «És un tipus de teatre que, dintre de l’amateur, sol quedar ocult», destaca el coordinador de l’estudi, «és l’inclusiu, el social, a Terrassa n’hi ha casos com Prodis i Fupar, que fan una tasca i benefici molt grans». S’entrevista al grup Arc de Sant Martí, de Castellar del Vallès, de gent amb afectacions de salut mental, també a El Far de Sabadell, de malaltes de càncer.
No falten les anècdotes, tampoc els homenatges, en aquest cas, d’acord amb les dades de què disposa l’Eloi, a l’únic actor que morí a l’escenari, en un concurs a Olesa de Montserrat, l’actor sabadellenc Josep Abant.
Al final, un índex dels grups en actiu als vallesos, 173. «I segur que ens en deixem», emfasitza amb emoció l’Eloi, també actor (ha actuat en la darrera obra presentada pel grup de teatre dels Amics de les Arts, Les Arrels). «Parlant amb gent que fins i tot hi participa, ni s’imaginen la quantitat; multipliquem per tres el que els més optimistes ens pensàvem».
Terrassa, capdavantera
L’estudi sobre el teatre amateur als vallesos, coordinat per l’Eloi Falguera, publicat al número 18 de Vallesos, informa amb detall de la situació, espectacular! No només per tractar-se de teatre, com ve reflecteix el dossier. I si el teatre a la comarca està bé o molt bé, a Terrassa encara més. És la ciutat amb més grups dels vallesos i, per percentatge de població, segurament, la primera de Catalunya: m’hi ha 31 grups en actiu.
Clar que això no surt del no-res, hi ha una tradició, dues escoles de teatre, un CAET, batxillerat en arts escèniques a l’Institut Torre del Palau. «A Terrassa hi ha actors i actrius de primer nivell, i molt bona pedrera», ressalta l’Eloi, «per exemple el grup Fàrgam, amb molt de talent i projecció». Cal sumar-hi, diu encara, iniciatives molt encertades com el Cicle d’Escenes Locals, «desgraciadament aturat, però que va portar el teatre als barris, ampliant públic i animant la creació de nous grups». Això va donar vida a grups com Estereo Rum’s Teatre, format per migrants, molt consolidat i que porta dos anys de gira pel país. «Terrassa és bressol i motor en aquests moments».
Unes dades molt clarificadores per explicar això: a la ciutat hi ha set grups que actualment fan gira, «cap altra ciutat ho té a Catalunya». Els set grups terrassencs de gira, durant la temporada passada, van rebre 73 premis, informa l’Eloi. Fa tres anys en rebien 11. Una altra dada, aquesta mateixa tardor, a dos concursos, els d’Olesa i de Piera, els grups de Terrassa han rebut 10 premis, 7 a Piera (Fàrgam) i 3 a Olesa. «Això només començar la temporada. Es pot aventurar que es batrà la marca acabada de citar, la importància de la ciutat en aquest món no para de pujar».
D’això, «l’Ajuntament desconeix la situació i no li dóna la importància que té», afirma l’Eloi. «I no parlo de subvencions, parlo de suport clar perquè això és marca de Terrassa, sobretot l’amateur, molt més que altres coses». I com es fa? Doncs, «amb recursos propis de les persones i entitats integrants, sobrevivint amb les gires; i l’Ajuntament ho desconeix, ho asseguro», insisteix, tot i reconeixent «la tasca molt bona feta amb el Cicle d’Escenes Locals».
En tot cas, conclou, «aquest és un exemple claríssim que el públic fa les coses sense esperar que li facin res, és el propi teixit social que s’ho munta i dóna vida als grups, sense subvencions per la formació, els materials…».
Deixa un comentari