[Pep Valenzuela] Un comentari sense pretensions (… la classe obrera feia patxoca)

Manifestació, d’Antonio Berni

La Rosa, sí, aquella noia de cabell negre, curtet, molt bonica;

no era del barri, era de família bé,

però volia lligar amb un obrer.

Ves tu! Llavors feia patxoca,

la classe obrera estava de moda.

Era protagonista de les portades dels diaris,

dels telenotícies,

malgrat la censura, la repressió.

Du granota blava era glamurós,

tot un manifest, una pancarta,

un crit, molts crits: llibertat, amnistia, estatut i autodeterminació.

El Partit,

comunista, clar, tothom ho sabia

pesuc.

Vagues, manifestacions, marxes,

teatre als barris, poesia, música, artistes.

Al vent!

«Venim d’un silenci antic i molt llarg,

de gent que va alçant-se des del fons dels segles,

de gents que anomenen classes subalternes…»

(gràcies, Raimon)

Obrers que parlem al micròfon,

a les esglésies, als palaus d’esport,

al carrer, a les places.

Parlaran al Congrés, als parlaments i ajuntaments.

Classe obrera i moviment veïnal,

dues cares de la mateixa moneda;

dos en un, quasi com la Santíssima Trinitat.

Les dones també hi eren,

llavors i abans, evident que hi eren.

Però els obrers eren protagonistes

estaven de moda,

llavors sabien poc de feminisme.

Obrers a les presons, a l’exili, clandestins.

Tota una epopeia

una història èpica.

«La classe ouvrière va au paradise»

i guanya el premi del festival de Canes 1972.

Quins sindicats! Quins partits!

De tota mena:

marxista-leninista només,

sumant estalinista

sumant pensament Mao-Tse-Tung (ara Mao Zedong)

proalbanesos (havien trencat amb l’URSS, després amb la Xina),

marxista-leninista d’alliberament nacional;

trotskistes de diverses internacionals

(un trotskista, un partit; dos, una tendència; tres, una escissió);

luxemburguistes, autònoms,

llibertaris, àcrates, anarcosindicalistes.

Victòries arreu: Algèria, Cuba, Vietnam,

grans lideratges: Fidel, el Che, Frantz Fanon, Sartre.

La lluita armada, guerrilla urbana,

foquistes, guevaristes…

Els bascos, Euskadi Ta Askatasuna.

La classe obrera era protagonista,

ser obrer estava de moda.

Simone Weil deixa la bona vida

se’n va a treballar a una fàbrica.

Com ella, molt joves petitburgesos,

també alguns capellans.

Il popolo comunista italià,

el PCI, un partit amb dos milions d’afiliats.

Les Brigate Rosse fortes a les fàbriques i el territori.

Miquel Martí i Pol escriu el poemari La Fàbrica

(d’obligatòria lectura!).

La Unidad Popular i Allende a Xile,

esclafada i assassinat pel cop d’estat amb suport (i molt més) de la CIA.

Els vietnamites fan fora els marines ianquis,

l’FSLN i el poble de Nicaragua fan fora la dictadura de Somoza i els ianquis

«ay Nicaragua, nicaragüita,

la flor más linda de mi querer» (Carlos Mejía Godoy y los de Palacagüina),

Ernesto Cardenal, Gioconda Belli.

«La lucha guerrillera camina por América Latina»,

El Salvador, Guatemala, Colòmbia, Perú, Argentina, Uruguai.

Per Àfrica també: Cap Verd i Guinea Bissau, Burkina Fasso, Moçambic,

Angola, Sud-àfrica.

Amílcar Cabral, Samora Machel, Lumumba, Thomas Sankara, Mandela.

La classe obrera era protagonista,

estava de moda.

Lula i el Partido dos Trabalhadores, Brasil,

marca de classe, granotes blaves;

barbes, cares i mans brutes, camises suades,

Ummmhhh… parfum!!!

Quina història! Tot un món!

Sí senyor!!!

… sí, ens fem grans, les coses han canviat.

Recordes el Toni, la Merche, el Lluís?

Sí, segur, els has de recordar, tu també hi ers.

Bé, res, ha passat molt temps.

Per cert, t’has jubilat ja?

Jo m’espero un any, si no perdo diners.

A mi ja m’està bé,

no aguanto més l’escola,

no aguanto més l’administració;

jo vaig agafar una oferta de l’empresa:

prejubilat tres anys abans i pensió íntegra.

Val, i viatjar què?:

Jo no em perdo cap viatge,

ja veus: Rússia, l’Índia, Xina, Austràlia..

M’agradaria molt anar al Nepal,

tanmateix no sé, no estic gaire segura,

em preocupa la petjada ecològica,

les emissions de CO2 i el canvi climàtic.

Vam anar a la mani de Fridays for futur,

sí, tu, el món s’acaba…

pandèmies, guerres, migracions bíbliques.

Cal ajudar l’Àfrica, els refugiats i migrants;

cal consumir ecològic, de proximitat, posar plaques solars,

tornar al camp…

Sí, tu. Per cert,

i la classe obrera?

Ui, la classe obrera!

Ja no n’hi ha, de classe obrera.

La gent no s’hi veu, així, diuen que són classe mitja,

mitja baixa a tot tirar,

sigui això ningú sap ben bé què.

Tanmateix, la gent ha de treballar, no?

Sí, però és igual.

Com cantava l’Ovidi Montllor fa dècades (1974):

«Ja no hi ha amos

ni criats.

Ara tots som

col·laboradors

de tal empresa

o empreseta.

Això m’agrada

de veritat,

fins a l’hora

dels beneficis.

Llavors tu ets qui ets

i aquell aquell,

i jo només soc jo,

i el teu ventre és igual

que el d’aquell esclau.

Tot aquest món

ja és tan divertit.»

La classe obrera de moda? Res.

I protagonisme? Res.

I…?, tampoc.

Només treballar i consumir o somniar a fer-ho…

Això mateix,

era només un comentari sense pretensions.

Pep Valenzuela, 30-05-2022