Diumenge passat 25 d’abril, dins de la XLVII edició del Premi Ciutat de Terrassa de Teatre, va arribar a la Sala Crespi la proposta del grup Deixalles 81 de Sant Feliu de Codines: Adolescer 2055, de Roberto Santiago. Es tracta d’una obra dura, que pretén posar en qüestió la visió de la família, l’amistat, l’amor i la solidaritat que té la societat actual i que planteja una possible evolució (certament poc encoratjadora) de totes aquestes coses en un futur no gaire llunyà.
Un grup de sis joves adolescents arriben a una casa als afores d’una ciutat per passar-hi un cap de setmana. Tot ells viuen a La Residència, una institució que acull joves sense família. La casa pertany a una parella que, aparentment, tenen tot el que desitgen: bones feines, una bona casa, una bona vida. Però els falta una cosa: volen un fill i han decidit comprar-lo. I és per això que els joves són aquí; per passar un curiós procés de selecció al final del qual un d’ells serà adoptat i podrà tenir accés a totes les oportunitats que una família benestant els pot oferir.
Cal dir que la posada en escena de Deixalles 81 no va ser pensada inicialment per ser representada en un teatre a la italiana com és la Sala Crespi sinó en un espai central, amb el públic molt a prop, envoltant l’acció. Diumenge, aquesta necessitat d’adaptar-se a un espai tant diferent al que han tingut en representacions precedents, va ser sens dubte una dificultat afegida per als joves actors del grup, a qui es va notar preocupats per fer arribar el seu missatge a un públic que sentien lluny. D’altra banda, una gran estructura metàl·lica representa la casa i ocupa l’espai central de l’escena. Al seu voltant, per dins i fins i tot enfilant-s’hi a sobre es van movent els actors, però l’alçada de l’estructura resultava excessiva per a les dimensions de l’escenari de la Crespi, fent que en alguns moments la visió de les escenes que tenien lloc a sobre la casa fos defectuosa.
Adolescer 2055 és una obra arriscada, i més per presentar-la a un concurs. Pels temes que tracta, per com ho fa, perquè tots els actors són extremadament joves, fins i tot per com s’ha fet la posada en escena. I els organitzadors del Premi Ciutat de Terrassa de Teatre han decidit córrer aquest risc, trencant d’aquesta manera amb els tòpics que diuen que el teatre amateur només és per a “iaies” o que els grups amateurs només fan clàssics i vodevils. Si el teatre amateur vol atraure públic nou, haurà de fer-ho amb propostes noves.
Diumenge vinent, tot i que fora de concurs, podrem veure Les regles del joc, adaptació d’un text de Jordi Galceran, a càrrec del grup PAM Teatre de Terrassa.
Montserrat Pallejà
Deixa un comentari