 |
Fitxa bibliogràfica
Humanitats en acció Raig Verd Editorial, Barcelona, 2019 |
El problema de qualsevol canvi és que no el podem copsar en tota la seva intensitat, de vegades perquè no tenim prou perspectiva històrica ni prou amplitud de mirada per contemplar-lo sencer i, fins i tot, perquè hi ha vegades que no ens n’adonem que les coses canvien. En Humanitats en acció, un llibre difícil i dens, hi ha consciència del fet que moltes coses estan canviant i, davant la impossibilitat d’explicar-lo, mentre anem guanyant en la perspectiva que ens falta, sí que cal aixecar acta del fet de ser conscients que les coses canvien.
Per això podríem començar dient que Humanitats en acció és una mena d’acta notarial del canvi, però voluntàriament aixecada, com a única manera possible, pels sis savis cecs que intenten descriure com és un elefant: tothom té raó, tothom parla amb coneixement i des de l’experiència, de tal manera que res no és fals però tampoc res no és cert, entre d’altres coses, perquè no ho pot ser.
Però el que sí que se sap, i és bo repetir-ho urbi et orbi, és que tot està canviant. En Humanitats en acció no parlarem ben bé de societats líquides, d’individualitats aïllades en un món global, de sistemes de producció que ens estan conduint cap a una mena d’època obscura en què només són engranatges destinats a produir i a consumir. És clar que se’n parla, i que es parla dels mals del planeta, de com l’estem trinxant, de la plaga en què ens hem convertit tots els humans… Aquest és l’escenari en què les coses canvien, el vaixell que se’ns està donant per a navegar cap a ports desconeguts i foscos.
I ho fem sense mapes, sense saber si la terra és rodona o plana, però amb inquietud creixent perquè percebem la presència de molts abismes que ja no poden ser amb majors dosis de fe o de ciència. Cada dia que passa esdevenim més orfes, cada dia ens falta alguna de les referències que havíem tingut fins ara, i el nostre món comença i acaba a la pantalla del mòbil. Podem creure que aquesta pantalla ens obre portes a un món infinit, però el cert és que ens tanca en nosaltres mateixos.
I en tot això, quin és el paper de les “Humanitats”, sovint escrites en majúscula en el llibre que ens ocupa? En una obra coral, les respostes són variades, diverses i, com els savis indis, tothom diagnostica i pronostica segons la part de l’elefant que té més a mà, però això no és un impediment per a fruir de les reflexions ni deixa de ser un camí orientador per a les pròpies i futures reflexions del lector. A més, aquest conjunt d’autors diversos de vint reflexions i un pròleg té la virtut de voler situar-nos en un punt del canvi i, des d’aquest punt, veure cap a quins destins estem anant. I és obvi que, en Humanitats en acció, les “humanitats”, com a conjunt de coneixements que més ens parlen de l’ànima humana, hi tenen un paper destacat i redemptor. Tots som conscients, com ens anunciava Voltaire, que la civilització no suprimeix la barbàrie, sinó que només la perfecciona, però també cal algun lloc on agafar-se previsorament quan la navegació només ens està portant cap al naufragi.
Com deia, no és un llibre fàcil ni tampoc un manual d’autoajuda per a humanistes desenganyats. Que, just en entrar-hi, et trobis amb un munt de frases com ara “la nostàlgia retroutòpica i la hipercrítica distòpica són dues cares de la mateixa impotència contemporània” ja és un avís prou explícit del fet que aquest mapa de situació exigeix unes potents ulleres de base per enfocar-ne els possibles itineraris. Però val la pena l’esforç, perquè no sempre podem gaudir de totes aquestes anàlisis rigoroses i expertes. En definitiva, el llibre –que de ben segur només és el primer volum d’altres volums amb noves aportacions—no ens descriu tant les “humanitats en acció” sinó la “humanitat en acció” i, del que es tracta és que, en la nostra ceguesa, una vintena de ments lúcides ens aporten la seva descripció del que han pogut palpar de l’elefant. I això cal agrair-ho i fruir-ho, perquè ja comença a anar-nos situant i a fer-nos veure que la realitat és molt complexa i el destí encara és més incert.
Àngel Carbonell
Deixa un comentari