Gloria (Paulina García), té 58 anys i està separada i sola a la vida. Per compensar el buit, omple els seus dies d’activitats, durant el dia al seu treball i per les nits busca l’amor al món de les festes per solters adults, aquesta situació, només li permet perdre’s en una sèrie de aventures sense sentit. Aquesta fràgil felicitat en la que viu s’altera quan coneix a Rodolfo (Sergio Hernández), un home de 65 anys, recentment separat, que s’obsessiona amb ella. Glòria comença una relació i un idil·li, però aquest es complica per la malaltissa dependència de Rodolfo cap els seus fills i la seva ex-muller. Aquesta relació, a la que Glòria s’entrega perquè intueix que podria ser l’última, acabarà per fer-la estimbar-se contra la cruel realitat del món. Glòria tindrà que reconstruir-se, per enfrontar-se amb renovades forces a la definitiva entrada a la vellesa.
El director, abans d’escriure aquesta pel·lícula juntament amb Gonzalo Maza, s’inspirà en la seva mare i en la seva generació, que considera que no ha sigut abordada, ja que hi ha una mena de sort i d’obsessió amb la joventut. A la capital alemanya, dins del festival de cinema de Berlín, declarà que existeix una connexió especial entre Gloria i la realitat xilena: “Xile aparentment s’ha modernitzat dintre del model econòmic liberal capitalista”, amb totes les contradiccions i desajustos que aquest model ha portat a la societat xilena a una mena de desequilibri social i col·lectiu; el contracte social és caduc o inexistent, doncs no hem d’oblidar que Xile, ha sigut utilitzat durant els últims 30 anys, com un laboratori o camp experimental, on s’han posat en pràctica les polítiques econòmiques del pensament liberal més ortodox, sense que els seus dirigents hagin intentat canviar aquesta situació. Paral·lelament al carrer es veu una societat nova que reivindica i exigeix serveis d’educació i salut públiques”.
Lelio sosté que Gloria és un personatge quasi universal: «A aquesta edat s’obre ara un nou capítol, un nou episodi de vida. El món està ple de Glories, no només a Xile sinó també en altres llocs del món i a les grans ciutats. La pel·lícula reivindica els drets d’aquesta generació a seguir vivint, ballant, amb el convenciment de que encara queda molt camí per fer», manifestà.
La pel·lícula va obtenir el premi Cinema en Construcció del Festival de San Sebastià i va representar a Xile, al de Berlín el 2013, amb gran èxit per part de la crítica. Paulina García va obtenir l’Os de Plata a la millor actuació femenina. Sebastián Lelio, referint-se a la acollida a Berlín, declarà: “Han sigut súper positius, entusiastes, estem realment contents i sorpresos”. Sobre l’ovació que va rebre Paulina García, qui, a més a més va ser rebuda per la premsa com «la Meryl Streep d’Amèrica Llatina”, el cineasta assegurà «Es súper emocionant perquè vol dir que la gent està connectant amb la pel·lícula, i es reconeix en el personatge que García interpreta amb tanta brillantor i talent, d’alguna forma la pel·lícula permet connectar i tocar a les persones, llavors si això s’aconsegueix vol dir alguna cosa.
Producció: Xile-Espanya
Director Sebastián Lelio
Nacionalitat: Xilena
Gènere: Drama
Emili
Deixa un comentari