«Terra baixa» obre la 50a edició del Premi Ciutat de Terrassa de Teatre

L’adaptació del Casal de Vilafranca i el grup Taller d’Assaig Teatre (TAT) ofereix una versió actual del clàssic de Guimerà i reforça el sentit tràgic del text

L’any 1966, ha plogut, es feia la primera representació del que, en un principi, es va anomenar «Concurso Provincial de Teatro Amateur Premio Ciudad de Terrassa», el que avui és el prestigiós Premi Ciutat de Terrassa de Teatre que enguany bufa 50 espelmes amb una salut de ferro, esdevenint el degà dels concursos de teatre amateur de Catalunya. Aquell llunyà 1966, la primera obra que es portava a concurs era la immortal «Terra baixa». d’Àngel Guimerà. Ahir, 50 anys després, una nova adaptació de «Terra baixa» obria el 50è Premi Ciutat de Terrassa de Teatre, i és que el destí sempre conspira a favor de les persones amb empenta i determinació, com les que formen part de la Comissió Organitzadora d’un certamen que s’ha convertit en un referent de la cultura a la nostra ciutat i, perquè no dir-ho, al nostre país.

Aquest humil cronista, l’any 1966, no era ni un projecte, però està convençut que la «Terra baixa» que es va representar aleshores deuria tenir ben poc a veure amb la que ahir van poder gaudir el centenar llarg de persones que es van arribar a la Sala Crespi. Aquest nou projecte de «Terra baixa» ha nascut de l’impuls d’un ateneu de la Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya: el Casal de Vilafranca. El seu paraigua ha estat el grup Taller d’Assaig Teatre (TAT), el director del qual és Valeri Laguna, però la companyia que s’ha creat per a aquest muntatge s’ha nodrit d’actors i actrius de diferents col·lectius (del TAT hi ha la base, però el càsting ha estat més específic i selectiu).

Sempre és bon moment per representar «Terra baixa», però aquest 2024, centenari de la seva mort i «Any Guimerà», diríem que és una beneïda obligació. És un text fascinant que, tot i ser una història de fa 125 anys, evoluciona d’acord amb una societat que també ha anat canviant i que està en constant transformació. L’adaptació del Casal de Vilafranca respecta escrupolosament, però amb una mirada contemporània, la veu turmentada de Guimerà. Per explicar «Terra baixa», s’ha reduït l’obra a sis personatges, i s’ha reorganitzat la trama per tal de potenciar les idees i els fets dramàtics essencials que reflecteixen l’esperit de l’obra: poder, abús, desig, bé i mal, i violència, una violència latent des de la primera escena que ens aboca al que serà, irremeiablement, un final tràgic.

L’adaptació posa èmfasi en els grans temes essencials de l’obra: el poder absolut del Sebastià i el seu abús, la submissió i posterior alliberament de la Marta, el servilisme dels personatges dels Perdigons davant l’amo i les injustícies, i la redempció per l’amor. El muntatge destaca el text en una escenografia despullada i un estil d’actuació sobri, distanciant-se del drama romàntic i parlant sempre al públic per posar en evidència els temes universals i atemporals que tracta l’obra.

En aquesta proposta actual i coral, s’ha buscat la mirada de la Marta, la protagonista, i la complicitat de la Nuri, excel·lentment interpretada per una jove Anna Gol, que ens regala també algunes cançons que reforcen la trama des d’un punt de vista innocent i evocador.

Cal aplaudir l’aposta dels de Vilafranca per regalar-nos una versió punyent on cada paraula esclata sobre el públic a la manera d’una tragèdia grega. El duet format per Josep, amb una actuació magnífica de Mario Larrubia, i Pepa, representada per María Jesús de la Rosa, carreguen sobre les seves espatlles la interpretació de Perdigons i Perdigones, l’ermità i el mossèn, i fan el paper d’un cor grec que subratlla magistralment algun dels aspectes claus d’una obra que ens regala constantment frases i sentències que ja formen part de l’imaginari teatral català i universal.

De la mateixa manera que aplaudim la gosadia del director, Valeri Laguna, en revisitar aquest clàssic a la manera de la nostra gran tragèdia nacional, trobem a faltar una mica més d’ànima i de convicció en la interpretació de Manelic, Adrià Machuca, i de Sebastià, Gregori Escalona, dos bons actors que es troben una mica encotillats en aquesta nova adaptació. I és que l’enfocament d’una direcció que reforça aspectes claus del text de manera molt encertada, acaba sent un llast per als personatges masculins principals, que aborden el text des d’una fredor i un distanciament, a la manera de la tradició actoral brechtiana, que fuig de la catarsi, que, al meu modest entendre, no ajuda a recrear amb prou intensitat algunes de les escenes clau de l’obra.

En qualsevol cas, es tracta d’una versió del clàssic molt encertada i actual, que pot connectar amb la perfecció amb les generacions més joves i que va aconseguir una molt bona valoració, un notable més que alt, per part del públic present. Una adaptació que el passat mes d’octubre es va representar amb gran èxit al Concorso Teatrale Internazionale Città di Chivasso, a Itàlia, sent la primera vegada que «Terra baixa» es representava en català en un entorn internacional per un grup de teatre amateur. Una obra, sens dubte, que tindrà llarga vida i que als Països Catalans ja s’ha pogut veure en places fortes com el Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (FITAG) i a la Mostra de Teatre d’Alcoi i que ja té compromeses una desena d’actuacions més al llarg d’aquest any del centenari de la mort de Guimerà.

I la setmana vinent, doble sessió, els terrassencs Elen-co Grup de Teatre ens presentarn en primícia les cançons de «Superstar», la seva versió de «Jesucristo Superstar», que ja van estrenar amb molt d’èxit el 2012 i que enguany ens posaran al dia amb un nou espectacle que estrenaran el 16 de març a LaFACT. I el diumenge, ja a concurs, podrem veure «Un cop l’any», adaptació d’Héctor Claramunt de l’obra original «Same time, next year», de Bernad Slade, a càrrec del Grup de Teatre Tàndem, de Santa Perpètua de Mogoda, un caramel que ens porten els vallesans i que ens explicarà la peculiar història del Josep i la Pilar que, un cop l’any, es reuneixen secretament per estimar-se, mentre que la resta de l’any continuaran amb la seva rutina, amb els seus matrimonis i els seus fills, amb les vides que han triat… i amb el record i el regust balsàmic de les seves aventures anuals.

Josep Manel Martínez