EN BUSCA DE BOLÍVAR
William Ospina
Debate (Barcelona, 2014)
Darrerament, no passa molt sovint que llegeixi assaigs. Bé, honestament, sí que en llegeixo, però potser el que no és tan freqüent és que els ressenyi.
En aquest cas faré una excepció, per diversos motius. Primer, pel fet de tractar-se d’un llibre singular, ja que tenim entre mans una biografia política, però una biografia “novel·lada”, formada per capítols curts, de no més de dues pàgines, que converteix la seva lectura en un exercici amè i alhora apassionant.
Segon, perquè l’ha escrit el poeta i assagista colombià William Ospina (1954), autor d’una trilogia sobre la conquesta d’Amèrica (Ursúa, El pais de la canela i La serpiente sin ojos, totes elles publicades per Literatura Random House), que li ha reportat bones crítiques i que ha fet que se’l consideri un dels escriptors llatinoamericans actuals més reconeguts.
I tercer, per abordar d’aquesta forma la figura de Simón Bolívar, el gran Libertador, i apropar-la a un públic que potser mai s’hauria atrevit a entomar la típica biografia colossal escrita per algun especialista en política i història llatinoamericana. I és que una biografia de Simón Bolívar, personatge que ha estat i continua sent tan reinvindicat pel govern de Veneçuela i pels altres governs de l’Aliança Bolivariana de les Amèriques, és més que interessant i necessària per conèixer, ni que sigui a través de pinzellades, aquest personatge tan fascinant, i descobrir el perquè se l’ha mitificat tant i per què se l’ha agafat com a referent de les lluites de les poblacions indígenes i de les societats llatinoamericanes, per la seva dignitat i llibertat.
Perquè, com qualsevol altre personatge de la història, la figura de Simón Bolívar està rodejada de llums i ombres, i s’hi alternen actes de coratge i covardia, de compassió i de crueltat, encerts i errors, victòries i fracassos, esperances i decepcions. És en aquest punt on més es nota la mà de William Ospina, el seu bagatge com a escriptor i poeta, com apunta ja la brillant introducció del primer capítol del llibre, que demostra la fluïdesa i el saber fer del narrador al transformar el que podria ser la típica biografia farragosa i infumable en una obra interessant i accessible: «Bastó que muriera para que todos los odios se convirtieran en veneración, todas las calumnias en plegarias, todos sus hechos en leyenda. Muerto, ya no era un hombre sino un símbolo. La América Latina se apresuró a convertir en mármol aquella carne demasiado ardiente, y desde entonces no hubo plaza que no estuviera centrada por su imagen, civil y pensativa, o por su efigie ecuestre, alta sobre los Andes. Por fin en el mármol se resolvía lo que en la carne pareció siempre a punto de ocurrir: que el hombre y el caballo se fundieran en una sola cosa. Aquella existencia, breve como un meteoro, había iluminado el cielo de su tierra y lo había llenado no sólo de sobresaltos sino de sueños prodigiosos».
Amb aquest sentit descobrim la joventut de Bolívar en l’ambient cortesà espanyol, on se sentirà desarrelat; la seva estada al París de 1805 coincidint amb la coronació de Napoleó (a qui considerava el símbol de l’èxit i alhora fracàs de la Revolució), on conegué Alexander von Humboldt, el gran explorador del continent americà, que «había visto en tres años en el nuevo continente más de lo que habían visto los españoles en tres siglos… que había sido capaz de asombrarse con América en tanto que otros tan sólo la habían codiciado… de modo que lo que Bolívar vio surgir ante él no fue la América maltratada por los españoles, sino la América desconocida y desaprovechada por los propios americanos… Debió de oír el cólera de los pueblos condenados a vivir su purgatorio en el paraíso.». Aquest fet, que l’ajudà a entendre el continent sud-americà com un tot, juntament amb el retrobament amb Simón Rodríguez, el seu amic i mentor, introductor de les idees liberals… i de la disciplina necessària perquè el jove Bolívar no es begués la seva fortuna i acabés tirat a qualsevol cuneta (encara que per això haguessin de travessar a peu els Alps en direcció cap a Itàlia, bon entrenament pel que vindria després), seran les claus perquè Simón Bolívar decideixi tornar a Caracas, a l’edat de 25 anys, i, aprofitant la invasió napoleònica d’Espanya, declari l’efímera Primera República de 1812.
A partir de llavors, la successió de fets històrics, d’exilis i victòries, de derrotes i traïcions, de fugides i de retorns triomfals. Massa per enumerar-les, així que si voleu saber més, llegiu el llibre o cerqueu a Viquipèdia. Però el que és realment important d’aquest assaig és el fet de presentar-nos a Bolívar com un revolucionari —o potser un somiatruites— que es va atrevir a somiar amb portar un sistema polític democràtic més just a unes terres immenses de distàncies i barreres naturals insalvables on hi convisquessin «españoles y criollos, indígenas y negros, mestizos y mulatos y cuarterones y zambos» sense caure en una infinita anarquia i guerra civil; el primer estadista de la Història, juntament amb Jefferson, que va voler crear una federació democràtica, una república liberal i moderna; un home que va ésser menyspreat per molts (fins i tot per Karl Marx, que no creia, diu Ospina, que una revolució d’aquell calibre es pogués dur a terme fora d’Europa) i que va ser el primer a entendre que l’única via que tenia l’Amèrica Llatina (entesa com un tot malgrat la seva diversitat) per ser lliure i per viure amb dignitat havia de ser la unió i la col·laboració enfront de la predació imperialista.
Aquests arguments són els que estan entenent els dirigents de gran part dels països que constitueixen l’ALBA, i d’altres que encara no ho són, i que fins i tot il·luminen latituds més allunyades del somni bolivarià, que després de segles d’autocomplaença aurocèntrica comencen a mirar cap al Sud quan s’adonen que han perdut el Nord.
Jordi Sellarés
Deixa un comentari