Carme Badiella al Casal de la Dona: «Tot va començar amb el crit feminista»

Carme Badiella davant de les pintures nenes de Mauritània i abstractes. Foto: PV

Lluís Costa

El Casal de la Dona ha presentat les pintures de la Carme Badiella al seu local (carrer Galileu, núm. 119). Una retrospectiva de l’artista, petit recull d’alguns dels quadres creats en els darrers anys, una producció pausada, íntima, pura vocació, sense pretensions més enllà del gaudi en fer-la. La Carme es prodiga poc, ni en ambients artístics ni ciutadans en general, «no vull ser protagonista, no tinc ego», confessa en declaracions a Malarrassa.

Ens hem interessat per les teles titulades Crisi, imatges d’una indústria desballestada. «Va coincidir amb l’any 2008, van tancar fàbriques, m’interessava el tancament d’empreses, l’atur, conec gent afectada, em preocupava el tema, però les pintures no tenen voluntat d’intervenció o denúncia», declara, «podria utilitzar-se com a tal, cert, però no m’ho he plantejat així». Presenta també un quadre d’una nena mauritana, «les nenes considerades inferiors, marginades… vaig pensar que la bellesa d’aquestes podia ser reivindicativa, però no era, realment, aquesta la meva intenció».

Va començar dibuixant, una passió innata. Ho va fer a l’escola de belles arts de Sabadell, anava a dibuixar les models, també al cercle artístic de Barcelona. Anys d’admiració i aproximació a la figura humana, durant hores tot el dia. Explica que va ser un temps en què va guanyar molta agilitat.

Més tard, al Vapor universitari de Terrassa i a l’escola de Belles Arts, on anava per lliure, acabà interessant-se i decidint-se per la pintura; cita la influència o inspiració de l’Artur Sansó. El 2013, amb un grup de pintors muntaren un taller, comparteixen interès i espai, i n’han fet alguna exposició conjunta.

Una trajectòria d’exploració i descoberta de possibilitats pròpies i de temes d’interès. Aquesta darrera és la que marca les etapes del recorregut, l’última, una aproximació a l’abstracte, conseqüència d’un despreniment de retina que li va provocar molèsties a la vista, però sense fer-li perdre cap desig ni motius per continuar.

«He posat al Casal una mostra, una mica del recorregut de la meva obra», explica al Malarrassa. «Quan un tema m’interessa, hi vaig a fons i em dedico quasi amb exclusivitat durant aquell temps». I així, la crisi, les nenes de Mauritània, el mar, les flors i, més recentment, els abstractes i la guerra.

L’elecció del Casal de la Dona com a sala d’exposició és, bastant, fruit de la casualitat. «Conec l’Encarna, una companya feminista molt activa. Abans ni sabia de l’existència del mateix». Un quadre d’una noia que crida, puny alçat, va ser el desencadenant. «Parlant amb l’Encarna em va semblar que podia ser el crit feminista, i va començar la conversa i invitació a exposar. Confesso que em feia gràcia exposar en aquest espai, el sentit del feminisme».

El cartell de l’exposició mostra una de les seves pintures més recents. «Passar a l’abstracte ha estat un canvi de mirada al món, l’abstracte és més creatiu, més complicat; no són quatre pinzellades, l’haig de treballar molt. Per mi, com t’he dit, va ser un pas forçat, no m’hi veia gairebé, i és encara un camp desconegut. M’interessa sobretot el tema de la llum i gestual, cal·ligràfic, estic fent tempteig».