Direcció: Terence Davies
Repartiment: Jack Lowden, Simon Russell Beale, Peter Capaldi, Jeremy Irvine, Kate Phillips, Gemma Jones, Ben Daniels
País: Regne Unit
Año: 2021
Gènere: Drama
Guió: Terence Davies
Durada: 137 min.
Sinopsi
Siegfried Sassoon fou un home controvertit que va sobreviure als horrors de combatre en la I Guerra Mundial i fou condecorat per la seva valentia, però a la seva tornada a casa es va convertir en un ferm crític de la continuació de la guerra per part del seu govern. La seva poesia es va inspirar en les seves experiències en el front de guerra occidental, acabant sent un dels principals poetes de la seva generació. Va ser admirat i idolatrat per aristòcrates i estrelles del món literari i de l’escena londinenca, va mantenir relacions amb diversos homes, mentre intentava acceptar la seva homosexualitat. Al mateix temps, decebut i trencat pels horrors de la guerra, va fer d’aquesta experiència traumàtica i vital una recerca de la seva salvació, tractant-se de trobar en la conformitat del matrimoni i de la religió.
La seva història, és la d’un home atribolat en un món fracturat que busca la pau i la acceptació de sí mateix, quelcom tant vigent llavors com ara en el present actual. L’escruixidora Benediction pot veure’s com un film-compendi que conjumina els trets estilístics i les fixacions temàtiques que han marcat la excelsa carrera del britànic Terence Davies. Aquí està, per exemple, el perenne interès per la memòria com punt d’encontre de l’experiència personal i la consciència col·lectiva.
Per a Davies, que va irrompre en la galàxia autoral amb el film Veus distants (1988) –un fresc autobiogràfic sobre les penúries d’una família de Liverpool en les acaballes de la Segona Guerra Mundial–, la memòria del poble britànic està profunda i estretament lligada a la destructiva ona expansiva del fenomen bèl·lic. En aquest sentit, la nova obra cinematogràfica de Davies ens descriu la figura del poeta i objector de consciència Siegfried Sassoon i permet al cineasta introduir-se, en les composicions frontals i les sinuoses panoràmiques del biopic que pot semblar ‘Benediction’, el record traumàtic de la Gran Guerra, la dissecció d’una afligida sensibilitat artística –en sintonia amb Història d’una passió (2016), el film de Davies sobre Emily Dickinson– i, per últim, el desolador retrat d’una homosexualitat colpejada per els dogmes conservadors.
Com ja evidenciaven els seus primers exercicis d’autoficció –englobats en The Terence Davies trilogy (1984)–, el cineasta britànic sent debilitat pels personatges que, des de lo queer, resisteixen estoicament davant la falta de llibertats. En Benediction, aquesta tragèdia d’ordre social s’ausculta a través de l’estudi del arc vital de Sassoon, que Davies recorre tafanejant en la imatgeria digital. Un genial traveling circular entorn al protagonista, ens porta des del seu jo jove (un enlluernador Jack Lowden) fins la seva vellesa (encarnada per un demacrat Peter Capaldi) mitjançant un efecte de morphing, que condensa la obsessió de Davies per la idea de l’etern (el passat que sempre torna) i l’efímer (el temps, i l’amor!, que se escapa de les mans). I és que el cine del britànic no es pot entendre sense el dictat de l’agonia sentimental. De fet, com ja va fer en The Deep Blue Sea (2011), Davies construeix Benediction sobre la convicció que el desamor pot fer tant de mal com una guerra mundial.
Cine d’un lirisme d’alta volada, en els dominis del exercici d’estil, i que només està a l’abast dels grans realitzadors cinematogràfics, amb el·lipsis de violents salts temporals, que no malmeten gens el “cos” físic del relat, fins acabar en un llarg i devastador pla final que constitueix una de les imatges més emocionants i cinematogràficament més impressionants que s’hagin contemplat en els últims anys. Es tanca així una obra plena de tristesa, quasi malaltissa, d’una bellesa interior i sensibilitat lírica, en les entranyes del qual ni en els secrets de l’estil. “La veu en off, la posada formal, els diferents i diversos plans, és sense cap dubte, el que distingeix als grans cineastes, és el regne de la posta en escena, del gran cine”.
Nota
El morphing és un efecte especial en vídeo i animació que canvia (o morfa) una imatge o forma en una altra mitjançant una transició lògica d’aquesta primera imatge a la segona. Generalment, s’utilitza per transformar una persona en una altra, amb mitjans tecnològics o com a part d’una seqüència fantàstica o surrealista.
Tradicionalment, aquesta representació s’aconseguia mitjançant la tècnica de la fosa encadenada en pel·lícula, però des dels anys 90, això ha estat reemplaçat per programari d’ordinador, per tal de crear transicions més realistes.
Emili Diaz
Deixa un comentari