El professor Jaume Aulet parla de la poesia d’en Tamayo, acompanyat per la Síndica de Greuges Isabel Marquès, en una Jazz Cava plena. Foto: PV
Pep Valenzuela
El filòsof Theodor W. Adorno sentenciava que “no es pot escriure poesia després d’Auschwitz”. Més a prop de casa i, potser, buscant una solució al dilema o contradicció plantejats pel gran pensador del segle passat, escrivia en José Maria Valverde, professor d’Estètica: Nulla aesthetica sine ethica, a la pissarra de la universitat per protestar contra l’expulsió de José Luis López Aranguren, Agustín García Calvo i Enrique Tierno Galván de les seves càtedres de la Universitat, el 1964, per participar en una marxa estudiantil d’oposició al franquisme.
No són pocs els casos, tanmateix, que, directament tirant pel dret, agafen les armes de la poesia i altres, com Miguel Hernández, per exemple, com a eina per a la lluita i la defensa dels drets humans, per un canvi de societat i sistema econòmic sense els quals no hi hauria coherència ni tan sols possibilitat alguna de realitzar-los.
En aquesta línia, presenta ara en Joan Tamayo el llibre i recull de poemes Cop de maça. La revolta poètica dels drets humans, il·lustrat amb pintures de Robert Manera. Cap contradicció entre art i combat. Els poemes es proposen com a bons cops de maça, més encara, com a revolta poètica. Res no diu sobre l’eventual possibilitat o proposta de fer la revolució sense art, pintura i poesia, encara que, segur, no té cap lloc en el seu pensament. Més enllà encara, no només per la vinculació fefaent i vital, biològica de l’art i la revolució (totes les revolucions), segurament és difícil, sinó impossible, imaginar la vida sense art, poesia, pintura, música…
Indignat, enrabiat fins i tot, alegre i combatiu, en Tamayo mira i respira la realitat, i fa llum sobre aquella part que els poders fàctics intenten amagar, directament, o disfressar amb eufemismes com «efectes col·laterals», i porto a to aquest famós concepte, molt utilitat per parlar de les guerres, perquè, certament, parlem de guerra. S’ha utilitzat tantes vegades la famosa frase d’en Karl von Clausewitz: «la política és la continuació de la guerra per altres mitjans», com segurament la majoria de les grans dites i pensaments, per portar l’aigua al molí de qui les manlleva. Els poemes d’en Tamayo parlen i acompanyen, però, als que no tenen aigua ni molí, aquelles persones que s’han quedat sense casa i també les que mai n’han tingut.
“Indignat, enrabiat fins i tot, alegre i combatiu, en Tamayo mira i respira la realitat”
Sí, és guerra, la gran guerra, no només la d’Ucraïna, la de la despossessió de facto dels drets més bàsics a tantes persones veïnes, cada dia, al nostre barri, al del costat, a totes les ciutats. Aquí i també en altres països del món i a totes les fronteres, Ceuta, Melilla, el Mediterrani, Grècia, Turquia, Israel. Recordeu el nen mort en una platja de Turquia, la imatge que ho havia de canviar tot, deien aquell dia i alguns dels següents tots els mitjans de comunicació? Quanta indignació, quanta ràbia! Doncs res, ja ha passat. Se’ns ve a la ment aquell trist «així és la vida», i el «no passa res», i el «no som res».
Però sí que passa i som persones i tenim dignitat, encara que ens la vulguin anul·lar, liquidar, i és veritat que la vida és dura i difícil, no injusta, que això ja ho fem nosaltres, vull dir sobretot i principalment els poders fàctics, que són efectivament els «poders» que mouen i organitzen, fan i desfan més que altres i que no són mercats impersonals, perquè tenen empreses registrades i tenen noms cognoms, DNI i passaports.
Ens queda, potser, només el gra de sorra, molts grans de sorra. Els anhels i l’alegria, la confiança en la vida i en nosaltres mateixes que no ens robaran, i en Joan Tamayo Sala ens porta també aquest Cop de maça. La revolta poètica dels drets humans, sumant ràbia, esforços i alegria, com diu la cançó del brasiler Gonzaguihna O que é o que é!: Viver e não ter a vergonha de ser feliz, cantar e cantar e cantar a beleza de ser um eterno aprendiz, eu sei que a vida devia ser bem melhor e será! mas isso não impede que eu repita: é bonita, é bonita, é bonita! Gràcies Joan!
Joan Tamayo, una conversa amb les 200 persones assistents a l’activitat. Foto: PV
Cases sense gent
Aquesta nit no he dormit,
demà ens expulsen de casa,
de la nostra llar preuada.
Sembla que la negra nit
no deixarà arribar el matí.
El senyor, en canvi,
dormirà ben tranquil,
i serà una mica més ric
després d’haver-nos desposseït.
Habitarem dins la seva casa de cabals
transformats en monedes.
Ens enretiraran com un moble més.
I els covards vindran armats.
Sense sostre
ja no tindrem dignitat, ni somnis,
només ràbia, dolor i llàgrimes seques.
Mentrestant, el mercader de la banca,
enfilat al seu seient encoixinat,
es mofarà dels de baix
i donarà una volta més a la clau
de la presó de la por.
Quanta gent sense casa!
I quantes cases sense gent!
En el regne de la impunitat
els bàrbars són els reis.
Amb desesperança, m’emportaré
els records i la memòria
i en faré farcell de raons
per lluitar a la trinxera
fins a OKUPAR
el cervell de la bèstia.
Epíleg a ‘La revolta poètica dels drets humans’
Isabel Marquès i Amat
Drets humans, poesia i art pictòric… Tot junt? Doncs sí, tot junt en un mateix llibre, i quina meravella de llibre. És humà, ple d’art, i és poètic. El Robert Manera Oller (1953-2010), pintor, és «l’home amb pinzell de poeta», tal com el defineix el seu gran amic i coautor d’aquesta Revolta poètica dels drets humans, el Joan Tamayo, poeta:
“Avui he mirat un quadre… Avui he admirat un quadre… Avui he gaudit d’un quadre… Avui he sospirat davant un quadre… Avui he estimat un quadre…”
Tots dos han creat art i poesia amb els drets humans, utilitzant conceptes com kultura, infants sense nom, respecte, natura, pobresa, tortura, poder, ràbia, vellesa, guerra, emigrants, persones sense llar… Conceptes que atempten contra la dignitat de la persona.
Tots dos, el Robert i el Joan, amb les serves energies creadores, han generat una obra original i nova, moguts per una vocació i fascinació en defensa de la dignitat.
Han estat dos homes virtuosos, conformes amb ells mateixos i alhora travant amistat amb altres, creant una autèntica república de l’amistat (concepte de Javier Gomà).
La història dels drets humans demostra que, al cap i a la fi, la millor defensa dels drets són els sentiments, les conviccions i les accions de les persones que volen i exigeixen respostes adequades contra la indignació que senten (Lynn Hunt).
Això és el que senten el Robert i el Joan quan pinten i escriuen el llibre, ho demostren clarament: se senten afligits quan els drets humans són violats.
Una gran tasca en defensa dels drets que ha fet, està fent i estic convençuda que seguirà fent el Joan. Els primers anys d’aquest segle XXI es va iniciar la Comissió de Drets Humans de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Terrassa (ICATER); hi vàrem coincidir un grup d’advocats i advocades disposats a defensar els drets de la ciutadania i sobretot de les persones desprotegides i indefenses, amb programes com ara Educar en valors a les escoles i xerrades de formació a la ciutadania. Després ho hem continuat fent des d’altres àmbits, com per exemple l’Espai Drets, el despatx de defensa dels drets Espai Humana o des de l’Observatori dels Drets Socials de Terrassa.
Vull parlar-vos de les sessions a les escoles que he compartit amb el Joan. Quan iniciàvem una xerrada, la presència del Joan a l’aula inspirava en els alumnes un gran silenci i respecte. A la primera intervenció recitava, amb la seva veu potent i greu, l’article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans:
«Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets».
A partir d’aquí, comença La revolta poètica dels drets humans.
Deixa un comentari