Encara amb els llums encesos a la sala, obrim un diari a un món de castells, menjars, històries i política. On els artistes ens expliquen algun record familiar. Així ens endinsen suaument en l’imaginari de la família de cadascú, connectant al propi record… i a l’obra.
La felicitat de retratar una imatge de família o el retrat de família en felicitat, així comença Vilafranca, quan tot és dolç.
Foto: SM
L’obra avança, succeeix en el temps i s’enllacen esdeveniments polítics, socials i culturals. Inevitablement aquella imatge familiar es transforma obrint secrets de família. Baixen els llums, moviment en l’espai i poesia: cant de bonics records i música, el terra que s’alça i es despleguen noves rajoles, creant una nova escenografia que mou per dins i connecta quelcom que també s’alça obrint un espai intern indescriptible. ES-PEC-TA-CU-LAR.
Foto: SM
Encara que vinguin tots a taula, no tots ho fan de la mateixa manera. Fent pinya primer i baixant castells familiars després, els canalons i l’ànec no arriben junts.
La Joana que narra i crea la fotografia de família que potser acabarà. El gest del Dani que toca l’esquena de la Joana a taula. La pilar i el seu germà que a banda esquerra es toquen la barbeta al mateix temps, i l’Albert que empeny i reflexiona sobre la pinya. L’Eva que fa somriure a l’avi, la mare que mou la mà al bastó quan la cristina li parla el que no vol sentir… La família lluita i Vilafranca exposa la pèrdua del record tendrament, donant cops al cor, tomba present a passat, i torna a tombar connectant record amb l’ara, ordenant el desig de cadascú…
Foto: SM
L’obra se m’ha presentat amb la imatge d’un bonic record familiar i finalment retroba records que donen pas a un present que abraça entre focs d’artifici, aclarint noms i afectes.
Silvia Miralles
Deixa un comentari