El director Marcel Barrena, de qui podem recordar “Mediterrani” o “100 metres”, ens narra a la pel·lícula “El 47” la història de les lluites del barri de Torre Baró
“Anem, que venen els picoletos”.
Era la frase que podia interrompre les classes a l’escola del Castell de les Quatre Torres, del barri del Camp de la Bota.
Gent del barri i mestres, sovint amb un escolapi al davant, que conversava amb la policia que venia a destruir una barraca que s’havia edificat a la nit, miràvem d’evitar-ho. Si tenia sostre per llei havien d’aturar els pics demolidors.
A la Barcelona dels anys seixanta i setanta hi havia barris que es feien i es desfeien. Fer era molt complicat, desfer costava ben poc. Barris que tenien diferents orígens, però que havien anat creixent amb la immigració provinent, sobretot, d’Andalusia, Extremadura i Múrcia.
La majoria molt bona gent, com diu aquell presentador de la tele, gent treballadora que la manca de feina i els interessos dels de sempre havien expulsat de la seva terra i obligat a buscar-se la vida nord enllà, on diuen que la gent és… Llegiu Espriu.
Problemes d’aigua, llum, serveis mèdics i educatius… Problemes… Tots els que vulgueu i més, però la gran majoria, paios i gitanos eren bona gent, jo ho puc certificar per experiència i ho certifico. Amb aquestes persones vaig aprendre, si no tot, gairebé tot del que sé d’educació.
Alguns noms d’aquesta Barcelona barraquística: La Perona, Montjuïc, Somorrostro, Camp de la Bota, Vallcarca… I Torre del Baró.
«A la Barcelona dels anys seixanta i setanta hi havia barris que es feien i es desfeien. Fer era molt complicat, desfer costava ben poc»
El director Marcel Barrena, de qui podem recordar “Mediterrani” o “100 metres”, ens narra a la pel·lícula “El 47” la història de les lluites d’un d’aquests barris: Torre Baró, que s’enfila per la muntanya, amunt i amunt i amunt, que tot fa pujada i baixada, és clar.
De totes les necessitats, la història dóna relleu a la manca d’un servei públic bàsic: el transport. Cap autobús. Metro? On vas a parar! I tria una persona que en representa a moltes i que té un nom que coneixem des del primer moment: Manolo Vital.
I ens commou la lluita d’en Manolo i de tota la colla que representa per recordar-nos que “semos personas” i que una persona té dignitat i drets. I un dels drets és que un autobús et deixi ben a prop de casa i si aquesta casa és una barraca cal recordar que és sobretot una casa i que una casa pot ser, els anglesos ho diferencien molt clar: a home. Doncs aquelles barraques eren el “home” de molta gent que l’havien construït amb les seves mans. Jo vaig tenir la sort, el privilegi de conèixer unes quantes d’aquestes persones al Camp de la Bota, conèixer ulls i cor i mans, i sempre em sento i em sé deutor de totes elles fins a la fi del temps.
«La pel·lícula ens mostra la cursa d’obstacles d’en Manolo perquè les autoritats municipals li facin cas. I les portes es tanquen i ell, després de patir algunes tragèdies molt dures, tira pel dret i aprofitant que treballa com a conductor d’un autobús, el 47, el fa enfilar fins a dalt de tot de la muntanya. Quan arriba dalt recorda que li havien dit que un autobús no podia enfilar-se per aquells carrers. L’autobús arriba i ell proclama amb orgull: ¿¡Y esto qué es!?
La pel·lícula ens mostra la cursa d’obstacles d’en Manolo perquè les autoritats municipals li facin cas.
Hi ha també reivindicacions paral·les. La de l’aigua, l’enllumenat, la de la sanitat, la de l’escola -quina dona, la companya d’en Manolo, una monja que penja els hàbits, que es dedica a fer classes i quan una nena no va a l’escola perquè la necessiten a casa, la mestra va a buscar-la a casa seva. I crea un grup d’alfabetització de dones -seguirà la metodologia de Freire?- i a la classe, nens i nenes llegeixen “El zoo d’en Pitus”, del nostre estimat enyorat Sebastià Sorribas.
Mentre veia la pel·lícula pensava que en aquests moments algunes coses s’han aconseguit, que la lluita no ha sigut estèril, però part de la nova immigració dorm al carrer o en vivendes ocupades i que totes aquestes realitats les aprofita l’extrema dreta per fer avançar les seves polítiques discriminatòries, discursos d’odi i que ens calen exemples com el que mostra “El 47”, que ens facin memòria de lluites de no fa pas gaire temps i que les noves generacions han de conèixer per saber d’on venim i per entendre que res del que ara gaudim ha estat resultat d’un regal generós. Per tant, penso que seria interessant que el professorat de secundària veiés aquesta pel·lícula amb els seus i les seves alumnes i obrissin un debat sobre aquest passat que es projecta en el nostre present i en el futur que hem d’anar construint.
Si ara tenim bones mostres de la importància de l’educació a la guerra civil -penso en “La lengua de las mariposas” o “El mestre que va prometre el mar”, ara tenim una altra història molt més propera magníficament filmada i interpretada. Poques vegades tenim la sensació d’autenticitat com veiem en aquestes interpretacions i en aquesta lluita veïnal.
El cine -ficció o documental- és una bona eina per activar la nostra consciència, sovint adormida o anestesiada. És molt difícil no sentir empatia veient els esforços de la colla d’en Manolo Vital. Un cop surts del cine és impossible no pensar en la realitat actual on hi ha persones que arriben en pastera i que algú pensa que la solució és enviar-hi l’exèrcit per posar-hi remei.
Una gran pel·lícula que mostra una gran història.
Deixa un comentari