‘El coloquio de las perras’: Luna Miguel ret homenatge a 12 escriptores

Susana Vázquez Badia

L’escriptora, editora i periodista, Luna Miguel (Alcalá de Henares, Madrid, 1990), va publicar l’assaig El coloquio de las perras l’any 2018 a l’editorial Capitán Swing. Una de les grans fites d’aquesta obra és com aplega, a tall d’homenatge, la vida i l’obra de dotze escriptores hispanoparlants, la majoria de les quals van viure a l’època del boom llatinoamericà. Miguel en reivindica la presència, indaga els motius perquè fossin silenciades, maltractades i rebutjades, i les invoca fins i tot a partir de cartes adreçades a elles, tot traient-les de l’anonimat que van patir pel sistema patriarcal misogin que afecta de ple el món literari, també. I és que, gairebé tothom coneix els noms d’escriptors joves llatinoamericans que es van projectar a nivell internacional durant els anys seixanta i setanta: Gabriel García Márquez o Carlos Fuentes, per dir-ne alguns noms. Si penséssim en noms de dones escriptores de l’època, ho tindríem tan clar?

Dins el catàleg d’absències de dones escriptores de l’època, Miguel para esment en Pita Amor, Rosario Ferré, Elena Garro, Aurora Bernárdez i Agustina González, entre altres. Cada pinzellada a les biografies enclou dins una història punyent i tràgica; si hi entres, se t’endú amb la força i avidesa de voler saber-ne més.

D’Elena Garro (Puebla,1916-Cuernavaca,1998) — guionista, poeta, dramaturga i, periodista— mare del realisme màgic, Luna Miguel explica que Octavi Paz —també escriptor i exmarit de Garro— en va ser el més pervers censor. Paz va marginar els poemes de l’escriptora. De fet, li va prohibir la poesia així com el desenvolupament del seu talent. Patricia Rosas, periodista mexicana, va recórrer al testimoni de la filla dels dos, Helena Paz Garro. En l’entrevista, la filla recordava: « Mi papá le prohibía escribir todo. No solo poesía. Todo. No la dejaba expresarse. Recuerdo que un día yo lo fui a ver y que la dejara expresarse. Y él me preguntó: «¿Crees que así se le quite la locura? Yo le repliqué: «La locura no, porque mi mamá no está loca, lo que se le va a quitar es la depresión». Garro vivia frustrada a causa del delit d’Octavio Paz per reprimir-la. L’escriptora es va intentar suïcidar dues vegades l’any 1947. Sortosament, l’any 1959, es va salvar quan va determinar divorciar-se de Paz.

“Cada pinzellada a les biografies d’escriptores enclou dins una història punyent i tràgica; si hi entres, se t’endú amb la força i avidesa de voler saber-ne més”

De Rosario Ferré (Ponce, Puerto Rico, 1938-San José, 2016), Miguel recupera el nom del seu llibre; El coloquio de las perras. El llibre estava format per nou articles i un relat de ficció: El coloquio de las perras. El nom triat al·ludeix directament a la novel·la curta que Miguel de Cervantes va escriure dins les Novelas ejemplares l’any 1613. En el col·loqui de Cervantes, els gossos Cipión y Berganza conversen encuriosits en adonar-se que, a més de parlar, «parlen amb discurs», és a dir, amb capacitat de raonament. En el llibre de Ferré les protagonistes són les gosses Fina i Franca. Una escriptora; l’altra, crítica, conversen sense cap mena d’astorament sobre la condició femenina en relació a l’escriptura i la crítica literària. En aquesta obra, Ferré, a més, es burla dels lladrucs d’Octavio Paz, García Márquez, Carlos Fuentes, Julio Cortázar o José Luis Borges. Quant al fet d’escriure, diu: «Escribir es para mí un conocimiento corporal, la prueba irrefutable de que mi forma humana (individual y colectiva) existe y a la vez un conocimiento intelectual, el descubrimiento de una forma que me precede». Tota una declaració d’intencions: sóc jo, existeixo i penso.

Luna Miguel. Foto: Blanca Cambronero

Luna Miguel ens presenta també Pita Amor (Ciutat de Mèxic, 1918-2000), poeta comparada amb Sor Juana Inés de la Cruz, però amb la diferència que Amor va restar en l’oblit. Segons la neboda, la també escriptora Elena Poniatowska, Amor va ser «la poeta més polèmica de Mèxic». Rebia crítiques excessives de les seves obres a què ella responia amb contundència. També se la volia desacreditar: quan va publicar el primer llibre de poemes, li van voler atorgar el mèrit a un home; el seu padrí literari, Alfonso Reyes. En va sortir airosa, d’aquella ofensa, i com a resposta, va parodiar un poema de Lope de Vega: «Como dicen que soy una ignorante / todo el mundo comenta sin respeto / que sin duda ha de haber algún sujeto / que pone mi pesar en consonante. / Debe ser un tipo desbordante / ya que todo produce, hasta el soneto; / por eso con mis libros lanzo un reto: “burla burlando, van los tres delante”. / Yo solo pido que él siga cantando / para mi fama y personal provecho / en tanto que yo vivo disfrutando / de su talento sin ningún derecho. / ¡Y ojalá no se canse, sino cuando / toda una biblioteca me haya hecho!». Amor va fer de model per a Diego Rivera, es va relacionar amb Salvador Dalí o Frida Kahlo. També va mantenir una relació d’amistat amb l’escriptora xilena Gabriela Mistral.

Aurora Bernárdez (Buenos Aires, 1920- París, 2014), va ser escriptora i va ser considerada la traductora literària argentina més important. Entre els autors traduïts trobem noms com ara Nabokov, Camus, Faulkner, Bradbury, Flaubert etc. Només va concedir una i prou extensa entrevista en tota la seva vida—es va realitzar en quatre dies— en què el gran tema de conversa va girar entorn de qui havia estat el seu marit, Julio Cortázar. L’entrevista forma part del merescut llibre dedicat només a ella: El libro de Aurora. Textos, conversaciones y notas de Aurora Bernárdez, edició de Philippe Fénelon i Julia Saltzmann, publicat per Alfaguara l’any 2017. Coneguda com a escriptora secreta, d’ella mateixa diu que «creo que siempre tuve una vocación de oscuridad y de secreto». Tant és així que va passar sense fer gaire soroll malgrat que va traduir grans obres i autors, escrivia des que tenia ús de raó i lluny de convencionalismes que s’associaven a una literatura femenina, i va aconsellar, corregir i recolzar Cortázar durant els trenta anys que van compartir amor i amistat. Cal recordar, a més, que Bernárdez en va ser la marmessora literària fins al 2014, l’any en què l’escriptora va morir.

Agustina González (Granada, 1891- Víznar, 1936). Apassionada per la lectura, pensadora, artista plàstica, escriptora de teatre i políticament activa, feminista, precursora a reconèixer les teories de les sufragistes angleses a favor de concedir el vot a les dones. Durant l’estiu de 1936, les forces falangistes la van condemnar a afusellament per transgressió. La va assassinar el mateix home que va matar el poeta Federico García Lorca. González era una vergonya per al seu entorn; boja li deien. Ella contestava que la seva bogeria era producte de la «ignorància dels altres, aquesta vergonya aliena», que provocava a tothom qui tenia a prop. L’esperit lliure i independent que González desbordava, desentonava del tot amb la ciutat de Granada, conservadora i reaccionària aquells anys.

Les obres de González eren més aviat assajos i reflexions molt personals i propostes que es podien aplicar a tots els àmbits de la vida social i política. Criticava els polítics corruptes, encoratjava la gent per tal que es despertés a la consciència de classe, etc. Era visionària, projectava al futur. Va ser precursora dels habitatges de protecció oficial, de la moneda comunitària i de l’escriptura abreujada que s’empra en els missatges de text a l’actualitat.

I aquestes són algunes de les històries que es poden trobar a El coloquio de las perras. Tots els retalls de les vides intel·lectuals i literàries de les dones que hi apareixen encaixen, recullen la força de la resiliència, el coratge i l’esforç per fer-se sentir i tenir una veu pròpia.

Apassionada i ferma, plena de desig de fer justícia i de recerca de l’arbre genealògic literari on aferrar-se, Miguel ens introdueix en un catàleg immens i valuós d’absències d’escriptores. «Las perras ya van a ladrar muy alto. Y van a ser escuchadas», diu Miguel. Reivindiquem-les, doncs, i rememorem-les per sempre més.

El coloquio de las perras Luna Miguel Ed. Capitán Swing 2018 176 pàgines