El famós cartell i marca del moviment cultural
Teatre, titelles i cinema en català, per a infants
Jaume Valls
Durant molts anys, aquest sol humanitzat amb ulls i boca va ser ben visible a la nostra ciutat. El sol i a sota el nom de RIALLES ben visible. Què s’hi anunciava amb tanta força? Aquest reclam enlluernador de què anava? Feia la crida a uns espectacles per a nois i noies ben diferents del poc que s’acostumava a oferir-los. Eren unes sessions de teatre o de teatre de titelles i pel·lícules de qualitat i, alhora, on s´hi usava la llengua catalana.
Era una autèntica novetat. I es buscava desvetllar-los l’esperit crític amb un animador que presentava i al final provava a fer un diàleg amb la canalla sobre el que s’havia vist. Rialles va iniciar el seu recorregut ara fa cinquanta anys. Els que hi érem volem commemorar l’efemèride. D’aquí ha sorgit aquest petit escrit d’una gran realitat.
El dibuix del sol va sortir del taller d’art que dirigia en Francesc Abad. Va ser el treball d’una nena de qui no tenim present el nom. Per altre cantó, entre els qui encarrilaven l’activitat dins Òmnium Cultural va néixer la paraula Rialles, en Josep Maria Font, l’Esperança Santacana i altres membres de l’entitat rumiaren i sembla que l’Esperança va proposar-la i va ser ben acollida de seguida.
Cal anar una mica més enrere per a situar el naixement de la programació teatral a la ciutat que va agafar el nom de Rialles. La revista per a nois i noies Cavall Fort, nascuda el 1961, va haver de buscar el paraigua de l’església per sortir al carrer. Enganxat al nom hi duia la nota “dels secretariats catequístics de Girona, Vic i Solsona”. Va ser la manera en plena època de prohibicions a la presència pública del català en una nova revista. Van haver de ser murris com l’ocellet de la rondalla El Reietó.
El Reietó. Això era i no era que els ocells van voler elegir un rei entre tota la colla. I si n’escollíssim un de gros i gran? I de seguida ja em teniu l’estruç estufant-se les quatre plomes del cap per a col·locar-s’hi la corona. De seguida el paó va córrer a obrir ostentosament el vano amb les llargues plomes.
Finalment veient que no sabien volar els van descartar. I si en triéssim un de bon cantador? El rossinyol s’afanyà a fer una bella cantada, i li van trobar que la música era bona, però no s’entenia la lletra. Ah, ja ho tenim, fem-ne el qui sigui capaç de volar més amunt.
Tots ben arrenglerats van arrencar a volar quan el gall alçà la veu. S’enfilaven amunt, amunt. El que més alt volà era l’àguila que els va deixar a tots amb un pam de nas. Però quan aquesta estava a punt de proclamar-se vencedora es va sentir una veueta: Jo soc aquí dalt, he volat més amunt. I un ocellet menut va sortir d’entre les plomes del cap de l’àguila. Era un moixonet cantador. Tanmateix, l’ocelleria van acordar que l’àguila seria el rei i l’ocellet seria el Reitó! I qui no s’ho vulgui creure que ho vagi a veure. Com el murri ocellet van actuar els qui varen crear aquesta publicació. Una bona iniciativa en temps adversos a la llengua, la cultura i el país.
Doncs aquesta revista Cavall Fort va començar també a organitzar uns cicles de teatre a la sala Romea de Barcelona els diumenges al matí. Hi vaig acudir més d’una vegada i en guardo molt bon record. Més tard, poblacions del Vallès Oriental s´hi van afegir. I en va néixer també a Terrassa un cicle l’octubre del 1972 que aviat va agafar embranzida ja sota el nom de Rialles!
Rialles va néixer dins Òmnium Cultural, amb en Josep Maria Font, l’Esperança Santacana i altres membres
Un espectacle accidentat però feliçment dut a terme. Per a ensenyar la feina que es feia, explico una sessió moguda de Rialles d’un diumenge de primavera a l´amfiteatre del Parc de St. Jordi. Aleshores m´havia incorporat al grup que fèiem rodar les actuacions. Érem a mitjans dels 80.
A la reunió de dimarts a la nit anterior havíem quedat de ser-hi a quarts de nou. Primera feina per a encetar el diumenge, escombrar les grades a l’aire lliure després de mesos de no haver-s’hi fet res. Tardor i hivern l’Amfiteatre no s’havia usat. La Montserrat va dur unes quantes escombres i ens hi vam posar de valent.
A les deu esperàvem els Marduix, la Joana Cluselles i el Jordi Pujol que arribaren puntualment. Encara estàvem enllestint l´escombrada. Havent descarregat la furgoneta, el Jordi va anar per a endollar l’equip de so. I, sorpresa, la presa de corrent no funcionava. Va continuar mirant amb deteniment la instal·lació i res de res.
Aquesta tardor estem preparant una taula rodona dels cinquanta anys del naixement de la iniciativa de Rialles
Mentrestant, ens comentava que en altres actuacions a Itàlia sempre tenien l´aspecte tècnic resolt ja d’entrada. Davant la situació, apurats per l’hora de començar que s’acostava veloçment, vam cridar el pare de la Mercè Corbera per a ajudar-nos-hi. La Fina, que es cuidava de vendre les entrades ja havia anat dient que es començaria una mica més tard. Així amb aquest entrebanc resolt va començar l’espectacle mitja hora més tard. Em sembla que van representar una rondalla.
Els Marduix van tenir una actitud de compromís envers la llengua i la cultura catalanes en perfecta consonància amb el vehicle d’expressió del teatre de titelles, que ells entenen com a mostra de “cultura d’arrel” (Martin, Josep A, El Teatre de Titelles a Catalunya. PAM, 1998).
I quan finalitzava la funció, la cirereta del dia. Com si no ens n’hagués passat cap de grossa. Ens ve una senyora gran atabalada perquè el seu net s’havia fet un tall amb un vidre. Ai, què faig jo ara! Ai, què em diran els seus pares… Es va socórrer el ferit i se´l va portar a la Mútua. Ens en vam sortir i de totes! Aquesta sessió la recordarem sempre per les cuques que vam passar però l’espectacle es va dur a cap.
Rialles naixia a Terrassa el 1972. Després s´escamparia arreu de Catalunya. Seria el Moviment Rialles de Catalunya, amb cinquanta-cinc delegacions el 1994 i amb el Francesc Clua capitanejant-lo. Feia goig de veure la florida arreu dels espectacles. “Es buscava de fomentar la identificació dels infants amb la realitat del país mitjançant l’espectacle, desvetllar-ne la creativitat i facilitar llur participació activa i crítica” (Martin).
Val a dir que era un treball voluntari, tot el que suposava portar els espectacles, preparar la sala, programar el que es volia presentar, ambientar i donar pistes del que s’anava a veure, rebre els titellaires o actors un parell d’hores abans i esperar que desmuntessin, vendre les entrades, tenir a punt el xec per a pagar els artistes… I resoldre els problemes que sorgissin. Tot depenia de la bona dosi d’empenta i bon humor per a encarar les pegues. Érem un equip carregat de bona voluntat i il·lusió.
Quan el Moviment Rialles de Catalunya estava ben implantat, va haver-hi una discussió interna que el va fer esclatar pels aires. Va ser com aquella faula de les dues cabretes. L’explico succintament. Els dos animals precisament es van trobar en un pas estret entre dues muntanyes. Un tronc estava col·locat sobre les aigües cabaloses que corrien al fons de la vall. Només es podia creuar el pas d’una en una. Les cabretes van iniciar la discussió enmig del tronc. Tira enrere que vull passar! I per què no recules tu? No es posaven pas d’acord. Es van plantar una enfront de l’altra amb les banyes encarades. Van començar a fer força i… totes dues van caure daltabaix, a l’aigua. Una coixa de la trompada, l’altra es va aixecar trontollant de la patacada. Així van haver de tornar costa amunt, adolorides i amb mala cara cap a casa seva.
El Moviment Rialles de Catalunya es va trencar. Una part important de grups van aplegar-se sota el nom de la Xarxa d’Espectacles Infantils i Juvenils de Catalunya i van continuar promocionant les activitats retocant el logotip, mentre els altres mantingueren el nom reprenent les sessions com a Rialles. El nostre grup va unir-se a la Xarxa.
I avui, a Terrassa no continua ni la Xarxa, ja que darrerament totes les arts escèniques estan centralitzades. TAE, Terrassa Arts Escèniques. Depenen de la regidoria de Cultura directament i els tècnics hi treballen.
Uns espectacles que van ser molt reeixits: Els de la troupe de pallassos Pep, Saltimbanqui i Bocoi, a vegades també Tinet; El Príncep de Dinamarca del Talleret de Salt (una versió de Hamlet des d’uns nois i noies); A l’ombra del Canigó, de Marduix (partint del gran poema èpic homònim de mossèn Cinto Verdaguer). En cito solament tres i em quedo molt curt.
Per aquesta tardor estem preparant una taula rodona en aquests cinquanta anys del naixement de la iniciativa de Rialles. Si bé és un esdeveniment passat, es pensa fer una reflexió sobre el que es programa avui a la nostra ciutat sota el nom de teatre familiar o també sota la denominació anglesa KIDS. Queda bé, li dona un toc de modernitat, però…
Deixa un comentari