Els artistes Imanol Buisán, Eva Jolis i Albert Roca troben el collage com a nexe d’unió. Impulsats pels referents que pertanyen al nostre imaginari col·lectiu i que, ja sigui per proximitat o per rebuig, han ajudat a construir la nostra identitat, pretenen reflexionar a través de la deconstrucció sobre la pertinença al grup o la necessitat del record generacional. Tres mirades que despullen, des d’òptiques diferents i crítiques, els conceptes de privat i públic i la idea d’identitat.
L’exposició “Generació satèl·lit” neix del repte llançat per l’artista egarenc Imanol Buisán a dos creadors del món del collage: Eva Jolis i Albert Roca. A través d’un diàleg fragmentat, els tres artistes rendeixen homenatge als seus ídols i fusionen passat i present per mitjà de collages. «Anem construint la nostra identitat des de la infància a través de la cultura imposada pels mitjans i, a mesura que creixem, nosaltres decidim anar a subcultures on anem discertint entre referents d’una generació”, ens comenta l’Imanol, “i així es va construint l’imaginari col·lectiu”.
Els tres artistes tenen bagatges molt diferents, però a tots tres els uneix la passió pel collage. L’artista egarenc Imanol Buisán ha trobat en la disposició de fragments de fotografia, retalls, papers i objectes quotidians la seva veu. Participa en el projecte artístic i col·laboratiu Los días contados, creant un collage diari i col·labora activament amb diversos fanzines i publicacions artístiques. Albert Roca és un artista reusenc polifacètic i creatiu. En la base de totes les seves obres es troba la transformació de la matèria, el reciclatge i la creació a través d’allò que la societat rebutja. Les obres d’Eva Jolis s’han pogut veure en exposicions col·lectives a Tarragona, Montbrió del Camp, Amposta, Bràfim. A més, aquesta artista del collage també ha desenvolupat projectes de comissariat a Catalunya.
L’exposició “Generació satèl·lit” es podrà veure del 20 de febrer al 26 de març a l’Estudi Tigomigo i la mostra es complementarà amb un taller de collage obert a tots els públics a càrrec de l’artista Imanol Buisán.
Hem volgut parlar amb l’impulsor de l’exposició, el collagista egarenc Imanol Buisán:
El collage és democràtic.
—Quin és el camí vital que t’ha dut a posicionar-te com a dissenyador gràfic? T’has format en diferents disciplines com la Publicitat o RRPP però, definitivament, l’art del disseny és el que et defineix. Què té el disseny gràfic que tant enganxa?
—Sempre he habitat entre espais. Això vol dir que no camines, ni estàs quiet, tampoc corres, sinó que habites. Potser perquè no encaixes o perquè les voreres t’expulsen a deambular entre les línies discontínues de la carretera, de vegades desdibuixades, quan l’asfalt desapareix i es converteix en terra. Fins que un dia trobes unes eines que et permeten gaudir, on estàs còmode treballant i pots menjar d’això. El problema és que com a éssers vius tenim un impuls d’hibridació i comencem a barrejar coses; però, aleshores, també tenim la necessitat de conèixer i poder explicar això que ens envolta i ho parcel·lem. En realitat la parcel·lació és necessària, per després trencar-la i construir a partir d’aquí ja que, en aquesta lluita de coneixement, acabem construint realitats. Així que el disseny és l’espai que em deixa construir i deconstruir el món, perquè és un univers plàstic que podem omplir de continguts, és un espai de caos i ordre líquid agradable per treballar.
L’estructura de la Publicitat està un pèl pervertida. Considero que avui en dia s’autofagocita, li falta moral. Al final, la importància la marca el retorn, sigui en diners o en visibilitat. Potser és aplicable a qualsevol entorn dins d’aquesta estructura que vivim i tot necessita ampliar beneficis i disminuir els costos de producció, però crec que el disseny no és tan pervers. De vegades, el que necessita és funcionar, ser útil o donar cara i ulls a un contingut. I no és tan necessària aquesta part de mercadotècnia del darrere. Tot i que no és tan simple, el disseny pot tenir més funcions, però pot escapar una mica d’aquesta necessitat.
—Des del 2014, dins del projecte “Los días contados”, has trobat en el collage el teu modus expressiu diari. Quin missatge et permet explorar la mescla de diversos elements extrets de medis o suports tan diversos com la fotografia, l’arquitectura o el dibuix combinats en suport paper?
—No gosaria dir que hi ha un missatge. Possiblement és un testimoni vital de la meva existència com a ésser viu. Però diria que, més que un missatge, és un exploració del mateix llenguatge plàstic i de les formes. L’obligatorietat diària et força a trobar solucions formals i compositives que en altres moments no faries perquè tens la llibertat de saber que és un projecte que no va enlloc, i no tenint un destí pot expandir un univers. No tant en l’àmbit professional sinó a nivell expressiu propi.
—Dins de l’era digital, per què renuncies a la quasi immediatesa de l’art digital en favor de l’art manual?
—No estic d’acord amb aquesta afirmació. Entenc que parles particularment del collage digital. El collage digital guanya en capacitat resolutiva, ja que podem modificar les formes, redimensionar-les i, d’aquesta manera, tenir una idea preconcebuda del que volem crear. Aleshores, cal buscar imatges o escanejar-les per produir-les posteriorment. Així són infinites les possibilitats que ens dóna aquesta immediatesa en quant a producció. No obstant, la immediatesa del que és digital ho podem utilitzar també com a altaveu en projectes analògics-manuals.
Hi ha un aspecte interessant en el fet de treballar amb la matèria física que no trobem en treballs digitals: l’error i l’atzar, que esdevenen i no hi ha una vareta màgica per retallar ni canviar de capes. Has de forçar-te a trobar solucions quan trenques una cama, veure la potència d’un doblec com una càrrega material a afegir. A més, hi ha una lectura romàntica i poètica en el fet de treballar sense l’ordinador com a eina.
—Destrucció, construcció o reconstrucció? Què és el que més t’interessa del collage?
—M’encanta que es construeixi a partir de la destrucció. És un “bucle” entre l’inici i el fi. Es recupera el rebuig, la destrucció i, a partir d’això, es reformula un esquelet i esdevé un tot. Destruir amb un bisturí és com una operació quirúrgica, és fina.
El collage és democràtic, tothom ho pot fer, no cal saber dibuix; però, potser no és això el que més m’agrada. Crec que la potència és que no parteixes del buit. Sempre hi ha una pàgina en blanc, però si vols dibuixar una cara no necessites fer els ulls, agafes un ulls fets, encara que els ulls siguin una roda o una càmera fotogràfica. Però, entre la intenció i la forma, hi ha una part que no controles perquè el material és el que et trobes. Després, sempre acabes construint una sèrie de recursos. És molt enriquidora aquesta trobada fortuïta, que malgrat semblar més instantània que dibuixar, no sempre és tan ràpida.
—Els diferents personatges i elements es relacionen dins el collage amb una visió més descriptiva o crítica? Explica’ns una mica quin rerefons busques en cada composició, quins segons missatges podem trobar-hi.
—Els elements es relacionen d’una manera forçada que implica la lectura, no sempre fruit de la meva intenció. És a dir, hi han elements que interaccionen perquè decideixo que estiguin allà, o bé creant un efecte de contradicció banal però que, formalment, siguin potents; o bé perquè d’aquesta relació surt un significat. Tot i que no hi ha la meva lectura exclusiva perquè, al final, la importància és allò que et fa pensar a tu quan ho mires. Hi han collages molt obvis on pots veure un missatge més evident; però hi han construccions més fantàstiques on pots interpretar lliurement. Tot és vàlid, no és una lliçó de dret canònic.
—La societat terrassenca no deixa de ser un collage ciutadà. Quin o quins elements trobes a faltar en aquest suport de ciutat? Quins elements obviaries?
—L’ésser humà… no és un collage? No som un espai on conviu la contradicció, som el caos que resisteix la violència d’actes i pensaments contradictoris, però són tant contradictoris si poden conviure. Potser el collage és l’equilibri d’aquests elements, o és el propi cos, o la ciutat. Encara que la cultura s’homogeneïtza cada cop més i, des de la banalitat formal, es pretén creure que som heterogenis, entre amics, a nivell generacional no hi ha una actitud per forçar aquestes dissidències entre contemporanis. M’agradaria pensar en un collage Terrassa com a ciutat, quan no es força a generar un gueto a Ca n’Anglada, abans andalús i ara àrab o musulmà. Òbviament, no és l’únic quan es parla des d’una mena d’antropocentrisme des del centre. No crec que sigui un collage real sinó una postal multicultural a l’estil de Xina.
Tampoc crec que sigui necessari que una ciutat creixi o es produeixi com jo entenc aquest collage. Al cap i a la fi, les ciutats han de succeir per si mateixes. I, probablement, Terrassa és la suma de barris nascuts entre polígons industrials, separats per complexos comercials totalment artificials per on serpentegen rieres mirant, amb un ull borni, al centre; aquest és realment el nostre collage.
—Col·laboració versus individualitat?
—No podem mirar el nostre reflex atònits i creure que som la llum manadora que canviarà el món. Però, aquesta lectura que la col·laboració ens empoderarà precisa de matisos. Necessitem espais per pensar, saber que produïm, produir, conèixer qui som, què ens agrada, quina és la nostra pell. I podem treballar amb altra gent i fer projectes conjuntament, però no sempre suma 1+1 o 1+7, de vegades és un conflicte d’interessos i de perspectives. Hi ha un matís: una cosa és fer una làmina entre dues persones i una altra és fer una publicació. En totes dues iniciatives es col·labora, però de manera molt diferent.
No has de fer projectes amb altres si pots construir el teu univers. Tot i així, has de conèixer què fan els altres perquè hi ha gent molt “canyera” fent projectes que et faran plorar, o riure o quedar-te atònit durant 10 minuts.
—Asfalto dóna un gir al teu treball previ. Què hi estàs trobant en el “llibre experimental”?
—Asfalto últimament està en standby, però hi ha projecte esperant. Es tracta d’un suport que té diferents elements i permet donar cohesió entre sí pel fet de ser un “llibre”. Et força a generar un contingut més el·laborat que una peça. No és una làmina sinó que hi ha un concepte de temps entre el principi i el final; parla de la part i el tot, dels elements gràfics que hi ha a l’interior de l’usuari com a element essencial. No hi ha, ara mateix tant d’experimental, ja que la reflexió surt des del disseny. Encara no sé com continuarà…
Eli RodGüell
Deixa un comentari