La niña de la cabra
Fitxa tècnica i artística:
Guió i Direcció: Ana Asensio
Fotografia: David Tudela
Muntatge: Nacho Ruiz
Intèrprets: Alessandra González, Juncal Fernández, Lorena López, Javier Pereira.
Distribució: Avalon
Nacionalitat: Espanya, Romania, any: 2025.
Sinopsi: En l’exposició i primers compassos de La niña de la cabra, la veu en off d’Ana Asensio acompanya les imatges que ens mostren la petita Elena -protagonista d’aquest relat-, en el transcurs d’una funció de ballet.
Emili Díaz
La cineasta es torna per uns instants en narradora principal d’aquest relat, en què ens situa en un moment crucial en la vida de qualsevol nen: com és el cas en el qual Elena pren consciència de la mort d’un ésser estimat.
Però la “Niña de la cabra”, no és una d’aquestes pel·lícules sostingudes en la futura mirada adulta de la seva protagonista, al contrari l’únic punt de vista del film és el de la nena, una perspectiva infantil a la qual acompanyen dos apunts o moments (al començament i al final), aconseguits per la directora-narradora, que consolida la transcendència de la vivència en l’edat adulta. La resta de personatges quedaran fora de camp, o fora de focus, o dit d’altra manera en un segon pla a excepció de Serezade, l’altra nena que compartirà aventures amb la protagonista Elena.
La directora s’introdueix en aquest món infantil, just quan comença a trencar-se o esquerdar-se, la cineasta compon un relat sobre la por, sobre la indefensió.
Utilitza i fa ús dels recursos costumistes. Podríem dir que s’inscriu dintre del realisme naturalista compartit per tota una generació de directores, sobre tot recalcar “directores”, que aborden els records de la infantesa (siguin propis o aliens d’altres).
Però, tanmateix, la pel·lícula pot molt bé alinear-se amb el cinema d’autores com: Carla Simon; Pilar Palomera; o Estíbaliz Urresola, tot així Asensio es desmarca d’elles en construir per la seva història una subtil atmosfera d’un cert misteri i angoixa, de mites i llegendes.
Les pintures negres de Goya, són l’arrencada d’aquest coming of age, o sigui que venen d’una edat primerenques, i que troba en la figura de la cabra (en la seva forma de filmar-la), com si es tractés d’un ésser demoníac, que provoca la por que comença a emergir en la petita Elena.
Perquè aquesta pel·lícula parteix de la pèrdua de la innocència, que transita per tot allò que en els contes relatats recorren les dues nenes, com a joves heroïnes (boscos inclosos), per finalitzar qüestionant creences tan arrelades en la nostra societat com són les del catolicisme: que potser és un dels contes més grans que s’han inventat i que més pors ha inculcat a l’ésser humà.
Un tall de l’entrevista feta per Àurea Ortiz a Ana Asensio.
Com t’has plantejat l’evocació de la infància?…
La primera i més important decisió fou que tota la pel·lícula havia d’estar comptada des del punt de vista absolut i subjectiu de la nena protagonista.
Explicar la pel·lícula no des d’un adult que mira al nen, sinó d’un nen que mira el món i que intenta descobrir el que per mi són els misteris de la infància. Les sensacions es viuen d’altra manera, o almenys així les recordo jo. Com m’impactava el moment d’entrar en una església o en l’habitació de l’àvia que tenia una olor especial.
Captar això amb un pla visual i sonor únicament és molt difícil, crec que això que explico, la directora d’art ho va entendre perfectament i va ajudar a crear aquest món i percepció que té una dimensió sensorial, tot i que com dic ho estàvem plasmant només en els dos sentits esmentats.
Emili Díaz, 16 d’abril del 2025
Deixa un comentari