El guien fins a l’interior de la sala. Una paret de vidre el separa del públic que, assegut a les butaques, espera el desenllaç. El taronja de la seva roba contrasta amb la pal·lidesa del rostre, on uns ulls enfonsats dins les conques contemplen el no-res.
L’estiren a la llitera i el fermen amb corretges. Passa un minut, potser dos. Un torrent de records i sensacions el sacsegen. Soledat, impotència i por, molta por.
Una mà li sosté el braç dret i una figura se li atansa. Les llàgrimes li rodolen galtes avall, l’orina li impregna els pantalons de la granota. Tant se val. No gemega, però. No crida. Ja no. El pensament es focalitza en la imatge del seu fill. Pobre, què farà sol en aquest món!
Un calfred li recorre el cos mentre el verí injectat per aquells homes li infecta la sang. El cor, de primer amb un bategar frenètic, comença a alentir-se. Una petita convulsió avança la fi propera. Al cap d’uns segons, l’horitzontalitat del gràfic en el monitor indica inequívocament que s’ha acabat.
Dos reporters, situats en una cantonada de la sala annexa, comenten:
—El cas no era del tot clar. Hi ha dubtes raonables, al meu entendre. Creus que era culpable? O innocent?
—Importa?
Elies Vilallonga
Il·lustració de Jaume E. Vilaseca
Deixa un comentari