La Fàbrica de Somnis
Quarta Entrega d’aquest espai d’opinió, en el que ens podem submergir les criatures que estem enverinades per aquesta malaltia que és la cinefília i sota el títol de
Memòries i confrontació de la Guerra Civil
El 1936, la sublevació d’una part de l’exèrcit espanyol contra el govern de la República elegit democràticament, va provocar una guerra civil que, tres anys després, va acabar amb la victòria del general Franco i la instauració d’una dictadura militar-repressiva que es perllongaria fins poc després de la seva mort, l’any 1975. Vuitanta anys després, vull recordar aquells fets des del paper decisiu que el cinema hi ha jugat com a testimoni i registre de la memòria d’uns esdeveniments molt més complexos i controvertits del que pot semblar a primera vista.
Memòria i confrontació són, per tant, els dos conceptes claus en els quals es basa la visió que el cinema ha donat de la “mal anomenada” Guerra Civil, ja que alguns encara creiem que va ser un cop d’estat militar, dirigit per l’oligarquia agrària, l’eclesiàstica i el poder econòmic-financer-industrial del moment, amb la complicitat de gran part dels comandaments militars de la península així com dels “africanistes”, amb el resultat que tots ja sabem. I tot això per l’ajuda fonamental de l’Alemanya Nazi i la Itàlia feixista, també per l’actitud passiva i vacil·lant de les potències del moment (França, Anglaterra, EEUU), i l’incompliment per part de l’URSS de les seves promeses d’ajut al govern de la República Espanyola, tant amb armes com amb suport financer.
Durant el conflicte, la propaganda filmada sobre el curs dels esdeveniments va coincidir amb l’ús del cinema de ficció com a lleure de la població de la rereguarda. Més enllà de l’esquemàtica divisió de dos bàndols, cadascuna de les institucions o de les ideologies implicades en la Guerra Civil va disposar dels seus propis aparells de producció documental i l’evolució de la guerra canvià el sentit de moltes de les imatges rodades en calent, sense la perspectiva que després dóna el curs de la història. Així, un mateix material de propaganda produït per la CNT, “Reportaje del movimiento revolucionario en barcelona”, va ser utilitzat pel bàndol franquista com a denúncia dels excessos anarquistes; i el documental “The spanish earth”, de Joris Ivens, sufragat pel partit comunista dels Estats Units, fou sotmès a diverses modificacions pels seus mateixos creadors a mesura que avançava la guerra.
Acabada la Guerra Civil, el franquisme monopolitzà la reconstrucció de la història des de l’òptica dels vencedors, però molts dels films resultants patiren, paradoxalment els efectes d’una censura que no tolerava matisos ni desviacions dels ideòlegs del nou règim. Algunes produccions estrangeres, d’exhibició prohibida al nostre país, foren l’únic contrapunt fins que la restauració de la democràcia va donar pas al punt de vista dels vençuts, val a dir que de forma molt tímida i parca. Tant se val que fos des de la ficció com dels diversos testimonis de la memòria documental.
Aquestes produccions fílmiques a partir de la restauració de la democràcia, entre moltes altres, cal destacar les realitzades (sis en total) per Jaime Camino. També cal recollir les produccions que reconstrueixen el període de 1931 a 1938 a partir dels noticiaris o documentals d’entitats com la CNT, que va tenir un paper cabdal en la cinematografia del bàndol republicà, però també del Govern de la República del “Noticiario Español”, i d’alguns dels més escassos noticiaris de propaganda franquista. No podien faltar aquí alguns noticiaris de la productora catalana Laya Films, dels quals la Filmoteca de Catalunya n’és propietària.
Trobo imprescindible que quan parlem de recuperar la nostra memòria històrica, cal tenir molt present la recerca de tota la documentació i producció fílmica que hi ha dispersa per tot el territori de l’estat espanyol així com fora de les fronteres espanyoles. Sense aquest fons fílmic fonamental, crec honestament que faltarà una pota necessària per completar una bona base que pugui donar explicacions del perquè del moment present, ja que crec que no s’explica el present sense una exhaustiva lectura del nostre passat més recent.
Emili Diaz
Deixa un comentari