Les formes d’aproximació al cinema són diverses entre sí perquè diversos són els papers i agents que intervenen: el productor, l’escriptor (que moltes vegades de mala gana treballa com a guionista), el director, l’intèrpret, i com no!, també l’espectador. Tots ells amb el seu grau de comprensió del fenomen cinematogràfic.
A la pregunta “què és el cine?”, es poden donar moltes respostes diferents, que tal vegada correspondran amb els punts de vista de tots aquells que es dediquen a observar el fenomen. El punt de vista del productor és el de l’activisme empresarial, ennoblit per l’individualisme romàntic atribuïble a la ploma de l’autor literari i a l’adaptació en forma de guió cinematogràfic, i com no pot ser d’una altra manera, a la direcció d’un bon realitzador de contrastat prestigi.
Tot això, sens dubte ens fascina, però també es útil saber que el productor és el responsable moltes vegades d’enfrontaments i d’imposicions per la seva intransigència per motius econòmics envers el guionista i també el director.
Productor i director representen sovint dues formes diferents d’entendre el cine; les seves discrepàncies han provocat sovint que el cinema hagi arribat a ser el que és, per a bé i per a mal.
Es poden dir moltes coses del cine: que és tècnica, indústria, art, espectacle, diversió i cultura. Depèn del punt de vista de qui i de com ho contemplem, encara que cada una d’aquestes coses serà igualment motivant i irrenunciable.
Però si considerem el cinema en el seu conjunt, i també en la interacció dels diversos aspectes que acabem de recordar i fem un esforç per sortir del camp de les definicions i mirem d’entrar en el de les observacions, veurem, llavors, que el cinema és el que en una societat i en un determinat període històric de temps i en una determinada conjuntura política i cultural o en un cert grup social, es decideix el que volem que sigui.
Saber veure cinema, vol dir saber veure la complexitat del fenomen cinematogràfic, i que tal vegada resulta que és, fonamentalment, “un festival de les emocions i que denominem film”. I així és com podríem acabar definint el cinema, com un conjunt d’emocions.
Emili Díaz
Deixa un comentari