Persona senzilla, en formes i fons, elegant en la paraula, d’inquietuds diverses, cantant i compositor. No creu en paraules definitives, tot ens va construint. Reivindica la música popular desplegant una magnífica versatilitat musical.
En el seu segon disc, Diagonal, continuació de Meridiana, mostra una excel·lent proposta artística en paral·lel a un compromís social i personal.
Cristina J. Monfort
Enric Montefusco. Fotos de Sílvia Poch (Fina Estampa)
Tot i ser una continuació temàtica de Meridiana, el nou disc té la mateixa riquesa musical, però un to diferent, és més directe i transparent, més accessible, què t’ha portat a fer aquest canvi?
D’un disc a l’altre sempre hi ha salts, hi ha canvis. Crec que la direcció entre Meridiana i Diagonal d’alguna manera ja es veia anticipant en els discos anteriors, els últims de Standstill.
D’una banda, m’estic acostant a la música popular, a la cultura popular, i això m’acosta a una instrumentació, a uns arranjaments, que cada vegada domino més, i he sabut treballar d’una manera més directa i eficaç amb instruments com el violí o l’acordió, i, per una altra, intento que les lletres siguin cada vegada més directes, més clares i menys ambigües.
A Hermosa España, retrates una Espanya grotesca i fosca, de l’esperpent de Valle Inclán al cinema de Berlanga, on la responsabilitat recau en les elits corruptes; en canvi, a Himno a Europa retrates una Europa vergonyant davant el drama de la immigració, aquí la responsabilitat sembla que la situes col·lectivament. Era aquesta la teva intenció?
En general el disc té un component de protesta i de queixa davant del que se’n fa de nosaltres des de les elits. Qui té el poder, té la responsabilitat de canviar les coses, però no ho fa; ens manipula, no els interessa què en fem del nostre potencial. Ens hem de queixar però també hi ha una altra part que recau en “què puc fer jo?”. Moltes vegades és un exercici difícil i dolorós perquè significa renunciar a moltes creences, a molts llocs còmodes, però és la nostra responsabilitat, i el disc també parla d’això; has de ser famós, has de tenir diners… No és fàcil deslliurar-se’n i tenir un discurs coherent.
“Al final per moltes lleis que es canviïn, per molta revolució que hi pugui haver, si no es toca l’educació, no canviarà res”
Hi ha una cita de Cèline, que ens diu: “Cuando los grandes de este mundo empiezan a amarnos es porque van a convertirnos en carne de cañón“. Carne de cañón, com el nom del teu llibre. Cal desconfiar de la política en general o, tot i sabent el final, s’ha d’apostar per l’acció?
Hi ha dues vies complementàries, la primera consisteix a no abandonar i dir la nostra perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú; si hi ha alguna cosa que com a col·lectiu es pugui fer, s’ha de fer. Protestar és important, si no participem, tot serà pitjor. La segona via és el camí que fem nosaltres, com ens relacionem amb els altres, la qualitat de les nostres relacions, si som coherents amb el nostre discurs i encara més amb els nostres fills. Al final per moltes lleis que es canviïn, per molta revolució que hi pugui haver, si no es toca l’educació, no canviarà res.
La cançó La reconquista sembla una reivindicació de les petites coses, del passeig, dels instants, del que ens fa sentir, inevitable pensar en el passeig de Robert Walser. Tot això ho contraposes amb les obsessions, amb l’ambició, és en la mesura on està l’equilibri? No ens cal una certa dosi d’obsessió, d’ambició, de desig…?
Ningú de nosaltres no arribarà a ser Buda, una persona totalment equilibrada que tingui una distància i una renúncia als plaers i els desitjos. Però estem en una societat on l’accent està a semblar qui no ets, i això passa moltes vegades per l’ambició, pels diners. Els valors imperants són tan forts, que la reacció ha de ser més forta, hi ha més a reconquerir. Sortint a passejar amb el meu fill i que em toqui el sol, no necessito res més, ni que m’aplaudeixin, ni tenir públic, ni fer discos; al final hom s’adona que l’important és seguir les senzilles lleis universals de l’amor. El que queda al final és el que has estat capaç de donar.
Cançons com Adiós, Uno de los nuestros, o Flauta man posen de manifest els defectes de la cultura apresa, el parany de la tradició, del gregarisme. Tens una visió negativa dels referents culturals? El creixement personal entra en contradicció en estimar certa lleugeresa?
Jo parlo per la meva experiència, des de molt petit fins que tenia més de 20 anys se’m va intentar fer callar allò que havia d’oferir al món, se’m va intentar encaixar dins uns patrons que no tenien res a veure amb mi i se’m va desatendre profundament. Cap de les persones que tenia al meu voltant em va alentir, em va recolzar, em va escoltar i això és molt greu. La gent dedica la vida a coses que no li agraden, i acaben en una espiral d’estrès. Potser hi haurà gent que haurà estat més afortunada. No estic en contra de gaudir de la lleugeresa sinó de com ens arriben aquests productes, no tenim consciència que la vida és el que hom vulgui que sigui.
En el teu llibre hi ha una certa admiració al teu pare, al record de tot un imaginari col·lectiu i cultura popular que podem compartir; és en la infància on vivim i després només sobrevivim, com deia el poeta Panero?
Si, però no sé si la paraula és sobreviure, que té una connotació que no hi ha res a fer, que està tot fet en la mesura que la personalitat està tancada. Crec que hi ha una qüestió de grau, tots som neuròtics, hi ha un grau de neurosi acceptable i un altre que és molt dolent per a tu mateix i per a qui t’envolta; crec que no seria només sobreviure sinó intentar revertir aquestes coses. A la cultura de masses li posa molt nerviós aquest camí, el que vol és que t’entretinguis i no hi pensis, que segueixis fent allò que ja estaves fent i ens hem de preocupar, tot el que tu no et preocupis ho hauran de fer els nostres fills.
En Quien abre camino, sembla que defenses uns valors més socials i humanístics que no pas polítics. De fet, hi ha una referència clara a l’anarquisme. Ens fa por la llibertat i preferim delegar les decisions?
S’aprofita que genèticament tenim una propensió a la por. Hi ha una cançó a Meridiana que parla d’això, de delegar, “Yo delego en ti”, de com al final no tens poder de decisió sobre les coses més importants. En el menjar, per exemple, només hi ha una mobilització quan una cosa genera diners, la prevenció ningú no la recolza perquè no dóna diners, tota la medecina gira al voltant de la curació. Si estàs malalt, ja pots deixar de prendre cafè, i fer coses que hauries de fer des d’un bon començament.
Has dit que els teus principis han estat un impediment per prosperar. En Bienvenido i també en Diagonal parles de la imposició d’aquestes renúncies. Trobaríem algú que no hagi hagut de fer algun tipus de descompte davant dels seus anhels o propòsits?
Són persones molt comptades les que són capaces de donar-li realment el tomb a tots aquests mecanismes i posar-los al seu servei. Tots els artistes troben el seu equilibri: o estàs al seu servei o fas les coses a la teva manera. Al mig està tot el ventall de possibilitats, depèn del teu talent, de la fermesa amb què defenses algunes coses. Jo podria haver fet més diners i estar en una situació més còmoda si hagués fet algunes coses. L’èxit és secundari, estic molt a gust amb la vida que he escollit. He viscut en les meves carns viure una vida que no era la meva i patir-la, ara sento que estic en la direcció adequada. Ofereixo als altres el millor que tinc.
Si la puresa musical no existeix, quins són els autors que t’han influenciat o admires?
Em poden arribar a influenciar tant músics com cineastes o pintors; al final, l’important és la perspectiva que tenen sobre l’home i això es pot plasmar de moltes maneres. En el meu cas, hi ha artistes com Goya, Berlanga o Valle-Inclán que no tenen res a veure amb la música, però tenen una perspectiva sobre l’ésser humà que m’ha ajudat. I després com la meva eina principal són les cançons, hi ha qui fa cançons amb la perspectiva que m’interessa, però no són tants. Sí que hi ha uns quants que m’agrada escoltar: Leonard Cohen, Jacques Brel, Nina Simone, per dir alguns d’universals, que expliquen coses profundes d’una manera senzilla, que arriba a tothom i saben trobar aquest equilibri.
“No tenim consciència que la vida és el que hom vulgui que sigui”
Voldríem parlar de Coros de medianoche, el teu anterior treball, on a través de diversos cantants, desdibuixaves el concepte d’autoria, on les teves cançons eren cantades per d’altres, agafant l’estil i la temàtica dels intèrprets. Les vas compondre pensant en cada intèrpret concretament? Va complir les teves expectatives?
Jo tenia uns esbossos de cançons i tenia la idea: vull desdibuixar l’autoria, vull coescriure, vull participar amb altres artistes. Vaig deixar les cançons a mitges i vaig compartir amb cadascun d’ells la idea. I al final, el que va acabar passant és que amb la majoria d’ells vaig participar en les lletres i era una cosa compartida. I cada cançó em va demanar un artista, la que em sortia més flamenca vaig pensar en el Niño de Elche, la que em sortia més irònica i més jogassera l’Albert Pla. I vaig tenir la sort de què a tots ells els va encantar la idea i s’hi van involucrar. Va ser una grata sorpresa, tot i ser gent amb molts projectes van participar, va ser molt gratificant.
Parles sovint del dolor al teu llibre, és el centre sobre el qual pivota la teva poètica, el motor que et posa en marxa, “el genio nace del dolor”. Potser és consubstancial a la vida, però no seria el sentit últim de la vida intentar passar-ho bé?
Absolutament, el que passa és que la meva obra surt d’allà. Jo quan estic bé, estic bé, no ho comunico, ho comparteixo amb qui estigui, però d’allà no surten les cançons, no surten les idees; quan surten és que hi ha una cosa a tractar, una cosa amagada que necessita ser compartida. Crec que la funció de la cultura, de la cultura popular, és aquesta, treure les coses per compartir-les i per, suposadament, sanar i anar tractant-les.
Ens cal esperar alguna cosa que ens ha d’arribar, com dius a Obra maestra? Et refereixes algun tipus d’espiritualitat o és en certa ironia que ja podem anar esperant, com tot Esperant a Godot?
En aquesta cançó en concret no pensava en això, però tot està relacionat amb tot. La visió de veure gent de barris populars, vides allà aparcades, amb poca perspectiva de futur…l’autodestrucció és el camí que un acaba prenent, sigui més directe o indirecte. Aquesta ràbia, aquesta frustració, o la treus cap a fora d’alguna manera o t’acaba menjant. I aquesta cançó parlava d’això, no estem esperant a ningú, ningú no arribarà a treure’ns d’allà sinó ve de nosaltres.
Al passar del grup Standstill al teu projecte en solitari vas canviar de col·laboradors. Creiem que bona part de la solidesa de la proposta es recolza en uns músics esplèndids. Això es fa palès a les vostres actuacions en viu. Tenen algun paper en el procés creatiu?
A Meridiana, vaig estar amb diferents músics i al final va ser un treball molt d’estudi; ells participaven, posaven el seu granet dins l’esquema que jo tenia pensat i marxaven. Però amb la gira de Meridiana vam veure que ens avenien molt i em va resultar interessant que ells participessin del procés creatiu. La seva participació no va ser tan diferent de la dels membres de Standstill. Al final encara que jo també era el compositor i tenia les idees, ells acabaven de concretar idees més abstractes; jo dono peu perquè cada músic aporti. A més, com era una banda, el disc ja està pensat per ser tocat en directe tal com és i això a Meridiana no passava.
I per acabar, alguna vegada has dit que veus la teva carrera com un tot. No parlem de progrés, però si d’evolució. Com estan lligats forma i contingut en aquest procés?
Jo crec que els temes de fons han estat sempre els mateixos. Acaba sent sempre el conflicte entre l’individu i la societat; l’esperit de cadascú en contraposició a la cultura que ens ha tocat. Els temes van sortint de diferent manera i intento trobar estètiques diferents. Cada disc té una estètica. Dentro de la luz, l’últim de Standstill va néixer d’un descobriment espiritual i vaig veure que la manera més coherent de plasmar això pel que fa a arranjaments era treballar amb una coral, la nuesa de la veu humana, i les percussions que jo, subjectivament, vaig identificar amb aquest camí espiritual.
Hi ha un altre camí paral·lel, d’anar-se traient prejudicis i anar coneixent llenguatges. Jo, al principi, només cridava i donava cops; amb el temps, he anat coneixent noves maneres d’expressió molt útils per ser coherent amb el que estic fent i crec que aquest camí encara no ha acabat.
Deixa un comentari