La companyia de teatre La 113 va representar la comèdia Dues copes de menys al Premi Ciutat de Terrassa.
La companyia La 113, de Sant Julià de Ramis, va representar diumenge passat la desenfrenada comèdia Dues copes de menys al Premi Ciutat de Terrassa. Es tracta d’una obra escrita i dirigida per Àlex Sequera que transcorre durant un sopar d’amics. Podríem pensar que es tracta d’un text més sobre sopars de parelles com els que darrerament es veuen pels teatres del nostre país. I certament, ens trobem davant d’una comèdia de ritme frenètic i de situacions cada cop més surrealistes. Una d’aquestes comèdies on es va embolicant la troca de tal manera que és impossible que la cosa acabi bé.
La particularitat de la proposta de la companyia gironina és que aquesta vegada els protagonistes de l’obra no són parelles i amics en la crisi dels quaranta o més enllà. Aquesta vegada qui ens parla són joves que encara no han arribat a la trentena. El debat de fons, doncs, és com veuen ells les relacions de parella actuals, l’amistat i la vida en general. El principal atractiu de l’obra és aquesta visió de la societat des de les noves generacions. I així va quedar demostrat quan, al baixar el teló, la companyia va rebre els aplaudiments més forts del sector més jove de la platea, alguns dels quals es van arribar a posar dempeus. Senyal clar que allò que havien vist els interessava.
L’acció passa al pis del Damià, que ha convidat a sopar als seus millors amics: la Sara (que té un fill de sis mesos i avui és el primer dia que surt des que va ser mare) i l’Alan i la Marta (que són parella). Mentre esperen que arribi la Míriam, la xicota del Damià, comencen a prendre copes. Semblen uns amics ben avinguts, però aviat descobrirem que potser no ho són tant i que es guarden alguns secrets amagats.
Tot comença a trontollar quan el Damià rep la trucada de la Míriam, advertint-lo que no vindrà a sopar, que no cal que l’esperin. Davant del desconcert general, el Damià fuig a la cuina. Allí, abatut, confessa a l’Alan que sap del cert que la Míriam li fa el salt i que no és la primera vegada, que ja l’ha enxampada fent-ho amb un altre al mateix marbre de la cuina. Però que no hi pot fer res perquè van acordar “obrir la relació”. Un acord del qual ara se’n penedeix. L’Alan resta estupefacte però el que ell no sap és que tot plegat va ser idea de la Marta, la seva parella, que a més treballa amb el Damià. La Marta va tenir la idea “d’obrir les relacions”, en plural, perquè ella i l’Alan sempre es barallen i “ara estan junts i ara no ho estan”. I també perquè en Damià… li atrau. El petit problema és que la Marta encara no ho ha comunicat a l’Alan. Per postres, el fill que acaba de tenir la Sara no és ros com el Dan, el seu marit anglès. Més aviat és morè. L’Alan, des de fa temps, té les seves sospites. Ha fet els seus comptes i… diria que…
Mentrestant continuen bevent i bevent, mentre el sopar és al forn. Bevent en unes copes de cristall que són de l’àvia de la Míriam. Unes copes que ella valora molt i que el Damià vigila de prop perquè no se’n trenqui cap. Però finalment tot s’acabarà trencant, a mesura que es vagin desvetllant secrets entre ells: secrets amagats, secrets que fan mal. I, així, a un ritme cada cop més frenètic s’aniran trencant copes i amistat. Potser haurien hagut de prendre un parell de copes menys?
L’obra ens interroga sobre si és bo explicar-nos tots els secrets. O potser és millor que continuïn tancats i ben guardats? Difícil decisió. També és interessant una altra reflexió que fa en Damià, cap al final de l’obra: Què és més important, la parella o els amics de tota la vida? Que cadascú se la respongui.
Pel que fa les interpretacions, cal destacar que les dues actrius i els dos actors saben mantenir el ritme alt que l’obra demana. El terrassenc David Magaña (en el paper de Damià, l’amfitrió del sopar) sap posar-se en la pell del personatge superat pels esdeveniments, bonhomiós i un pèl innocent. També les actuacions de les dues actrius són destacables: Sandra Cendra (en el paper de mare jove. Histèrica per les circumstàncies i pel secret que amaga) i Paula García (la Marta, parella de l’Alan, que juga al difícil equilibri de ser parella i amiga al mateix temps). Finalment, Sergi Benet, que interpreta l’Alan, l’amic passat de voltes i que dona el toc de color per la seva excentricitat. Personatge simpàtic i enèrgic, però que hauria de cuidar la vocalització i dicció en els moments clau de l’obra.
La direcció del muntatge és encertada: clara, neta i a favor del ritme de l’espectacle. L’escenografia és senzilla, però molt encertada, així com els efectes de llum per indicar els canvis d’habitació.
En definitiva, Dues copes de menys és un espectacle fresc i divertit, d’una companyia jove. Una companyia de les que hauríem de recolzar perquè són el futur del nostre teatre.
Aquest cap de setmana (dissabte i diumenge) finalitza la 48a. edició del Premi Ciutat de Terrassa amb l’estrena de l’obra Blanc? a càrrec del grup local PAM Teatre. Dissabte a les 20h i diumenge a les 18h.
Eloi Falguera
Deixa un comentari