De no ser per la pandèmia del COVID19, aquest 23 d’abril el poeta Joan Margarit hauria d’haver rebut a Madrid el Premi Cervantes, un dels reconeixements més prestigiosos en l’àmbit de la literatura hispano-americana, atorgat pel Ministeri de Cultura a proposta de les Acadèmies de la Llengua del països de parla hispana. En certa manera, la comunitat politècnica estem de celebració perquè el guardonat és un dels nostres –ja que Joan Margarit és catedràtic jubilat de l’ETSAB-. Aquesta feliç circumstància potser ens ofereix una magnífica excusa per retornar a la seva obra, o bé per descobrir-la.
Joan Margarit és un poeta premiat i traduït a diverses llengües, també ha gaudit de l’implícit reconeixement que suposa haver estat publicat per editorials influents i prestigioses, però sobretot Margarit és un poeta llegit. Llegit per un públic que sobrepassa el reduït cenacle dels lectors habituals de poesia i que molt probablement troba a la seva obra un recer: perquè la poesia de Margarit és –fent servir el títol d’un dels seus poemaris- una casa de misericòrdia i també una caixa de ressonància per l’experiència de cadascú de nosaltres: un lloc a on saber del nostre dolor; del nostre amor i les nostres pèrdues; una casa per la memòria; el testimoni dels nostres dies d’alegria.
La poesia de Margarit és propera, ni el seu llenguatge ni les seves imatges són un pedregar. En ella la vida es descriu de forma intensa, amb una sinceritat que desarma al lector, sense cap concessió, però, al sentimentalisme. Els seus temes giren al voltant de la memòria i de l’amor, i sovint els seus poemes s’arrelen a la pròpia experiència. En ells, per exemple, apareixen escenes o avatars de la vida familiar que es presenta com un espai per constituir-se, el lloc a on tenim cura dels altres. Llegir els poemes de Joan Margarit seguint un ordre cronològic té, doncs, el valor de fer-nos accedir amb una mirada lúcida i despullada a les diverses edats de la vida: Margarit és un cronista de la intempèrie.
Estem, doncs, davant d’una poesia amb voluntat de ser entesa però molt lluny de ser trivial: el llenguatge de Margarit sembla curosament sospesat, un diria que polit i preparat per una dicció en veu alta, de tal manera que als seus poemes copsem un alt sentit de l’equilibri. De fet, al voltant de la intel·ligibilitat de la seva poesia i en relació al sentit de l’equilibri, Margarit fa una interessant reflexió a l’epíleg del seu poemari “Casa de Misericòrdia”: per Margarit la comprensió d’un poema s’assimila a un procés de reducció del grau de desordre interior del lector, una forma de reequilibri. El lector “compren” un poema quan la seva realitat interior, sempre amenaçada, queda més ordenada.
Molt probablement, un dels factors que ha ajudat al reconeixement del públic general a la poesia de Margarit hagi estat el fet que el poeta mai no ha defugit llegir els seus poemes en públic –tampoc quan això no s’estilava-. Escoltar els poemes de la seva veu és una experiència colpidora per la seva dicció i per la seva presència en escena. No perdeu l’oportunitat d’escoltar-lo si l’ocasió es presenta. Ara bé, ni el fet que la poesia de Margarit sigui fàcilment comprensible, ni el fet aquest no hagi defugit la seva presència a lectures públiques són les raons del seu èxit, que rau –cal repetir-ho- en la certesa dels lectors que la seva poesia és genuïna i vera.
Margarit és també un dels poetes catalans més coneguts a la resta d’Espanya on ha sabut connectar amb les veus més joves de la poesia, que veuen en ell una justa referència. A això ha ajudat el fet que el poeta ha procurat traslladar bona part de la seva obra al castellà. O per ser més precisos, escriure-la amb l’empenta de les dues llengües. Ja a “Estació de França”, poemari editat per la prestigiosa editorial Hiperión en una edició bilingüe, Margarit afirmava que la seva poesia no s’havia de concebre com a “poesia en català traduïda al castellà”, i que els poemes havien estat escrits gairebé alhora en les dues llengües. Com aleshores explicava en un text que obria el llibre, la seva relació amb el castellà i el català com a llengües de creació havia estat condicionada pels avatars de la història recent d’Espanya i la seva única normalització, en aquell moment, era no renunciar a res.
És fàcil accedir al conjunt de l’obra de Margarit (excepte, potser, a alguns dels poemaris als quals va renunciar en fixar la seva obra escrita del 1975 al 1995 en publicar el volum “Els primers freds”), per això em permeto acabar aquesta invitació compartint la lectura de tres poemes extrets d’alguns dels seus treballs que em semblen essencials i per on voldria suggerir que, si no coneixeu la seva obra, us hi acosteu: “Els primers freds”, “Estació de França” i “Joana”.
Víctor Mañosa
Professor de l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (UPC-ESEIAAT)
PRIMER AMOR
En la Girona trista dels set anys,
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penúria,
la ganiveteria era un esclat
de llum en els petits miralls d’acer.
Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.
Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.
A vegades l’obria a poc a poc,
i sorgia la fulla, recta i prima,
amb la conventual fredor de l’arma.
Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i, després,
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.
Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,
torno a mirar-la, oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.
Sensual, freda. Més a prop del coll.
Els primers freds
(Poesia 1975-1995).
Edicions Proa,
Barcelona 2002.
LA NOIA DEL SEMÀFOR
Tens la mateixa edat que jo tenia
quan començava a somiar a trobar-te.
Encara no sabia, igual que tu
no ho has après encara, que algun dia
l’amor és aquesta arma carregada
de soledat i de melancolia
que ara t’està apuntant des dels meus ulls.
Ets la noia que vaig estar buscant
tant de temps quan encara no existies.
I jo sóc aquell home cap al qual
voldràs un dia dirigir els teus passos.
Però llavors seré tant lluny de tu
com ara tu de mi en aquest semàfor.
Estació de França,
Ediciones Hiperión,
Madrid, 2002.
PROFESSOR BONAVENTURA BASSEGODA
El recordo alt i gros,
procaç, sentimental: llavors vostè
era una autoritat en Fonaments Profunds.
Sempre va començar la nostra classe
dient: Senyors, bon dia. Avui
fa tants anys, i tants mesos, i tants dies
que va morir la meva filla.
I solia eixugar-se una llàgrima.
Teníem uns vint anys,
però aquell homenàs que vostè era
plorant en plena classe
mai no ens va fer somriure.
Quant fa que ja vostè no compta el temps?
He pensat en vostè i en tots nosaltres
ara que sóc una ombra amarga seva,
perquè la meva filla,
fa dos mesos, tres dies i sis hores
que té en la mort el fonament profund.
Joana.
Edicions Proa,
Barcelona, 2002.
Deixa un comentari