Mural a l’avinguda 22 de juliol, Terrassa
Després de tres anys, avui he ressuscitat. El meu fantasma vol parlar després de fer-me prendre’m molts fàrmacs. He tingut una revelació i m’he ficat dins del cos d’una historiadora de l’art per descriure tot el que està passant a la ciutat. Llibres, converses, trucades, viatges, records de vells temps… què ha passat?
Aquesta tarda, després de plegar de treballar m’he trobat un whats amb una pregunta. «Quin tema tractaràs ara?». I després de veure un mural al barri m’he dit: «Ja ho tinc. Farem un estat de la qüestió sobre graffittis, tags i art urbà». Recordo els primers murals que vaig veure a façanes de Terrassa, a les parets d’una empresa tèxtil. No diré l’autor perquè no és terrassenc, però sapigueu que els seus dibuixos han omplert murs de locals i façanes a molts altres llocs.
He començat a preguntar a col·legues i contactes, i he descobert coses molt divertides. Resulta que som la primera ciutat de Catalunya on tenim un llistat de parets lliures on es pot pintar. Quin canvi per als molts que vam començar-ho a fer a les portes dels lavabos de l’institut…
Després d’unes quantes passejades per la ciutat recordant vells temps, per racons de joventut i fent moltes fotos, veig que la paret de sota el Monument a la Dona la gestiona Joventut. Es veu que això és així des que el Pere Navarro era alcalde. Segur que la llista no la va fer ell. És Joventut, oi? M’adreço a Joventut i no volen parlar amb mi. Diuen que m’he d’adreçar a Premsa. Ho he fet, però fa dies que espero la seva resposta. No sé què m’explicaran.
Sé que hi ha des de fa temps un projecte que promociona l’Ajuntament que es diu Terrassa Walls i que hi ha diverses diferents associacions interessades en gestionar murals i zones per pintar: Corralito, Magnetti, etc. N’hi ha d’altres que ja no són espontànies. Em trobo pintades de denúncia feminista, polítiques i tags que han tapat pintades de graffiterus difunts, com l’Àngel, el KosmiKa. Potser hauríem de tenir un mínim de cultureta i conèixer els altres per respectar-los. L’Àngel em diu que li van tapar el que va ser el seu darrer tag, a una persiana del carrer del Nord.
Em trobo també un tag en una xemeneia de la Saphil. Als edificis històrics els tags no molen. De fet l’altre dia llegia, a no recordo quin diari, els diners que costa a Barcelona netejar una pintada.
Mural
Ja que hi havia unes normes i que ens han marxat la meitat de graffiterus o han deixat de pintar després de denúncies, multes i baralles, potser caldria replantejar-se què és aquest projecte de Terrassa Walls? Sé que hi ha una persona del ram encarregada de coordinar-ho. I sé també que el que no vol entrar en el rollo de les subvencions i les associacions se’n queda al marge perquè no se’l paga com espera. Siguin instituts, horts, centres cívics, casals de barri o bé fundacions o, fins i tot, benzineres.
Potser hi ha gent que prefereix fer-se una jam, que és pintar col·lectivament i gastar-se 50 euros amb llaunes, pintura d’esprai, rodets de pintura, vinils, al seu rollo, que sentir-se massa guiats i fer unes peces tranquil·lament o, fins i tot, fer aquesta nova tècnica que consisteix en rascar els arrebossats de les parets.
Em diuen: «No ens sembla bé que ens paguin amb pizzes i cerveses com a forma de subvenció». I amb això no vull negar una cosa evident: que hi ha ego entre artistes. Però, és que potser les associacions estan creant mal rollo entre amics? Potser cal reflexionar què volem a la nostra ciutat: art normatiu o llibertat d’expressió? O, bé, ambdues coses?
Està bé fer concursos per pintar parets i que les pintures no desapareguin tant fàcilment. De fet, tothom sap que aquest art és efímer, però segur que heu sentit parlar del poble de Lleida que està ple de murals amb voluntat de persistència. Si no havíeu sentit parlar d’aquest poble, busqueu-lo i aneu, val la pena veure’l en directe.
Tenim molt bons artistes terrassencs. I gent que han pencat de valent per fer-se un espai o un nom, si voleu dir-ho així. Tot i que hi ha d’altres que han estat fora molt de temps o que simplement han marxat de Terrassa perquè ja no se’ls deixava expressar-se. Tot sabem que aquest tipus d’art urbà s’ha adaptat de fora, d’Estats Units, i que després va passar pel sedàs del mur de Berlín, i que, tot viatjant, va arribar a casa nostra.
Hi ha moltes maneres de pintar i fer murals, i molts materials: globus, lletres, tags, i esprais, vinils, pintures plàstiques, acríliques, poskes, etc. Tot serveix per expressar el que portem a dins.
A mi, a vegades, fins hi tot em canvia l’humor quan em trobo certes coses: un D. Largo en una placa de benzinera, un gos assegut en la paret d’una cantonada o una gran pintada aprofitant un edifici abandonat.
Ens estan comunicant coses i segur que no us heu plantejat, o potser sí, que aquestes persones no han conegut cap més mitjà per poder expressar-se contra algun tipus de repressió.
No n’hem tingut prou amb les intervencions d’en Banski desmuntant obres seves enmig d’una subhasta després d’haver pagat un munt de calés? Expresseu-vos!
KosmiKa 
Deixa un comentari