A propòsit d’haver-se fet públic l’escàndol sexual del totpoderós productor de cine de Hollywoo,d en Harvey Weinstein, i de la campanya engegada a partir d’aquest fet per part del moviment “#Metoo” (jo també), que ha posat en qüestió i en primera línia informativa en perspectiva històrica totes les pràctiques d’abusos per part de molts dirigents i gent diversa vinculada al món del cinema, que com a depredadors sexuals han exercit el seu poder per sotmetre als seus desitjos a moltes persones generalment i majoritàriament del sexe femení.
Bé, arran d’aquesta situació, em plantejo si no caldrà qüestionar els cànons que han guiat fins ara la lectura que fem de la història del cine a la llum de les noves perspectives feministes. O si de cas, això no ens farà còrrer el perill de portar a la foguera a determinades obres o cineastes pel sol fet de no complir amb els requisits de neteja i correcció política, així com actituds personals irregulars o inacceptables.
“En aquest nou escenari de denúncia i canvi imprescindible amb una mirada feminista per la igualtat de gènere, moltes pel·lícules considerades a través de la història com a obres d’art, seran posades en qüestió”
Aquesta reflexió la faig arran d’haver anat a veure recentment la pel·lícula “El hilo invisible” (2017), del director Paul Thomas Anderson, que és un reflex reiterat en l’argument i posada en escena de la reproducció de la cultura hegemònica patriarcal i del poder exercit pels homes en relació a les dones en la seva dependència, i que com a missatge no ajuda a la igualtat de oportunitat de drets ni a l’equiparació, la qual hauria d’estar normalitzada entre els dos gèneres. Opino doncs que aquest guió no satisfarà avui en dia pràcticament a molts col·lectius, que són crítics en les formes de reiterar en normalitzar el masclisme i el model social establert a través d’aquesta expressió artística que és el cinema.
Per tant, en aquest nou escenari de denúncia i canvi imprescindible amb una mirada feminista per la igualtat de gènere, moltes pel·lícules considerades a través de la història com a obres d’art i que habiten els espais de la crítica de cine més exigent, seran posades en qüestió i fins i tot potser portades al cementiri de l’oblit. Estic pensant en el cine de: Hitchcock, Ford, Hawks, Kubrick, Buñuel, Mizoguchi, Chaplin, Wilder, Wyler,…. i moltes i moltes altres en una llista interminable.
Crec que aquesta situació demana un debat interessant i necessari, en el que es creuen moltes i heterogènies coordenades, i que a més a més aquest camí està envoltat de perills. El primer perill i riscos són la temptació inquisitorial a la que pot conduir una lectura revisionista que tracti de projectar sobre el passat els nous valors que afortunadament, s’obren pas –gràcies a la important lluita de les dones i els diversos moviments feministes i organitzacions polítiques- en l’actualitat, i que han de tenir tot el suport que calgui per canviar l’estatus actual. Però aquesta lectura, jo diria ‘ahistòrica’, corre el risc de malinterpretar les obres cinematogràfiques del passat, en sostreure-les del seu context social i cultural del moment en què varen ser creades.
El desafiament és comprendre per què es pot seguir dialogant avui en dia, de forma enriquidora, amb homes i dones de geografies, cultures i valors molt diferents de la força estètica i la veritat interior de cada film, i entendre que no són històriques, sinó substancials, i circumstancials, i per que totes aquestes persones trobin en la seva literatura o en el seu cinema un reflex de les seves emocions, per què perceben i afronten en les seves pàgines o en les seves imatges les “seves pròpies angoixes i fantasies, no les energies socials” de la seva època, de la seva classe, la seva raça o gènere.
Emili Díaz
Deixa un comentari