La historia indígena de Estados UnidosRoxanne Dunbar-OrtizTraducció de Nancy Viviana Piñeiro
Capitán Swing, Madrid, 2018
366 pàgines
Llegir La historia indígena de Estados Unidos ens porta inevitablement a pensar en Les croades vistes pels àrabs, del gran Amin Maalouf. Una història alternativa o, més ben dit, paral·lela; aquella que ens parla dels vençuts, d’aquells a qui l’imaginari popular (la cultura blanca, anglosaxona, Hollywood) ens ha pintat tradicionalment com els dolents de les pelis. La historiadora, escriptora i activista indigenista nord-americana Roxanne Dunbar-Ortiz (1939) ens presenta una revisió de la Història dels Estats Units (que forma part de la sèrie ReVisioning American History) que suposa un trencament amb la imatge tradicional dels colons amistosos que van desembarcar del Mayflower en so de pau. Si bé és cert que a ulls de la gent sensibilitzada amb l’antiimperialisme i l’anticolonialisme no ens descobreix la sopa d’all sí que podem considerar aquesta obra com a imprescindible per la completesa del seu contingut i treball de recerca.Perquè La historia indígena de Estados Unidos (publicada originalment el 2014) és la crònica sinistra d’un procés de colonialisme imperialista i extermini gradual, una lectura totalment complementària a Las venas abiertas de América Latina de Galeano, i que va molt més enllà de la imatge ambivalent que ens mostren també el reguitzell de westerns crepusculars tan en boga en els darrers anys (i que tant ens agraden). I també aquesta obra ens serveix per a posar una mica de llum sobre una zona del planeta poc coneguda (a casa nostra, entre el gran públic) abans de l’arribada dels europeus.
Dunbar-Ortiz trenca amb el concepte d’una terrae incognitae i salvatge fins que l’home blanc no hi va dur la civilització. De forma encertada l’autora enceta el recorregut explicant-nos les relacions comercials, centrades en l’intercanvi de blat de moro per altres recursos i materials, entre les cultures precolombines que hi havia al continent. Un autèntic Camí del blat de moro que unia el nord, el centre i el sud del continent i el Carib en relativa pau i prosperitat (pel que ens diuen els registres arqueològics, donada la manca de registres escrits a la zona).
A partir de l’arribada dels primers colons provinents del Regne Unit (episodis com els del Mayflower o la fundació de la colònia de Jamestown a Virginia) a principis del segle XVII és quan el nord del continent entra a la història. Des d’aleshores, més enllà de les versions edulcorades de la tradició de Thanksgiving o de la mateixa Pocahontas s’inicia ja una lluita a mort pel domini de l’espai i dels camps de conreu. Aquesta lluita pren dimensions de guerra oberta en conflictes com la Guerra Francoindia (1754-1763), ramificació de la Guerra dels Set Anys a Europa entre França i la Gran Bretanya. En aquest conflicte els colons britànics van aprofitar l’avinentesa per aniquilar tribus senceres aliades dels francesos i robar-los les terres que s’estenien entre la frontera de les Tretze Colònies i els Apalatxes. Paradoxalment, era la Corona britànica, sota el rei George III la que va garantir, de forma legal, la seguretat de les terres d’algunes tribus, sobretot les de la Confederació iroquesa; i precisament va ser la Guerra d’independència del que serien els Estats Units (1775-1783) la que va permetre als colons, per ordre de George Washington, tenir carta blanca per creuar els Apalatxes i conquerir, a sang i foc, totes les terres iroqueses de les nacions mohawks, oneides i sèneques que tinguessin al seu abast, tal com es llegeix en aquestes ordres de George Washington reproduides en l’excel·lent Manituana de Wu Ming (Random House, 2009):Órdenes de George Washington al general John Sullivan, 31 de mayo de 1779
La expedición cuyo mando le ha sido confiado debe ser dirigida contra las tribus hostiles de las SEIS NACIONES incluyendo a sus aliados y partidarios. El objetivo inmediato es la DESTRUCCIÓN total de sus asentamientos y la captura del mayor número de prisioneros de ambos sexos y cualquier edad. Es imprescindible que los campos sean devastados para impedir las cosechas de este año y las futuras.
Aconsejo y recomiendo que se instalen en el centro del territorio indio con una cantidad suficiente de vituallas y municiones, y desde allí hacer partir las expediciones contra las aldeas de los alrededores, dando instrucciones para que lo hagan de la forma más directa y efectiva, de modo que el poblado no sea simplemente saqueado, sino DESTRUIDO.
Usted no prestará oído a ninguna propuesta de pacificación hasta la devastación total de todos los asentamientos. Nuestra seguridad futura depende de su incapacidad para perjudicarnos y del terror que la severidad del castigo que reciban logre infundir en sus mentes.
Un cop creuats els Apalatxes, ja en ple segle XIX, els colons, molts d’ells d’origen escocès irlandès amb experiència colonitzadora a l’illa d’Irlanda, ja no van tenir aturador. Les grans matances, sobretot acarnissament amb dones, nens i ancians, i la destrucció de collites es van succeir a la zona dels rius Ohio i Mississipi, però també es van viure resistències heroiques, com la dels seminoles a la Florida espanyola. Els conflictes amb la Corona espanyola van acabar amb la compra del territori espanyol a Nord-amèrica, cosa que va significar l’obertura definitiva del continent i va permetre la conquesta del «salvatge» oest i les enormes extensions de les praderies. En aquesta fase de la conquesta, ens explica Dunbar-Ortiz, hi va jugar un paper clau un altre crim de l’home blanc, aquest cop contra la naturalesa: tant els colons com l’exèrcit federal van portar al llindar de l’extinció els búfals de les praderies, en una estratègia conscient per a eliminar un recurs vital per a les tribus lakotas, sioux, o cheiennes.
Més enllà de la resta de la crònica terrible de l’extermini a que van ser sotmeses les nacions indígenes a partir d’aquell moment, coincidint amb la guerra contra Mèxic pel control de Texas, escenari de la brutal i terrible Meridià de sang de Cormac McCarthy, (Edicions 62, 2011); la Guerra Civil amb la participació dels arxiconeguts —gràcies a Bob Marley— Buffalo soldiers; o el camí de llàgrimes que va suposar la conquesta de les Black Hills, la massacre de Wounded Knee o la batalla de Little Big Horn i la resistència dels apatxes (que vam poder llegir en la colossal La tierra llora: La amarga historia de las Guerras Indias por la Conquista del Oeste de Peter Cozzens (Desperta Ferro Edicions, 2017), Dunbar-Ortiz ens parla també de marginació i despossessió, de l’alcohol utilitzat com a arma, al comerç desigual a que van sotmetre a les nacions índies, al seu tancament en reserves, zones on la precarietat, la falta d’horitzons i desenvolupament i la violència estan a l’ordre del dia. Tant al segle XIX com al XXI.
A més a més, l’autora, en un exercici d’extrapolació admirable, ens explica com els Estats Units van crear una ideologia i una iconografia que associa tot allò indígena a tot allò que pot ser considerat enemic, a parlar de territori indi o territori comanche a zones de perill i guerra permanent on és millor disparar abans que no pas preguntar. I com aquesta dicotomia d’indis i vaquers, de dolents i bons, tan recurrent en l’imaginari popular va ser aplicada en gran part de les intervencions militars nord-americanes arreu del planeta, des de Vietnam fins a Iraq o Afganistan, passant per cadascun dels cinc continents on els soldats nord-americans han posat els peus. Dit d’una altra manera, veure com l’imperialisme ianqui actual no seria el mateix sense la seva experiència de centenars d’anys i milions de morts a les terres que van del Rio Bravo al Canadà, del Pacífic a l’Atlàntic.
Deixa un comentari