La Pàjara és una bèstia especialment impactants i bonica, no per casualitat s’ha guanyat un lloc entre el bestiari del país i ha inspirat també altres grups. Sorgida o arribada per via de la imaginació d’un grup de diables, recupera una tradició de dones protagonistes, valentes i independents que no necessiten ni volen senyor ni amo, disposades a viure plenament tots els moments.
El nivell tècnic de l’entitat marca un llin«La història Pàjara és maca», diu en Toni Costa, un dels personatges embolicats en aquest afer dels orígens de la figura. Parla de la història oficial: Era aquella època de la «revifada de tot el que era cultura popular tradicional catalana»; el Centre Excursionista va ser un centre irradiador, neixeren els Minyons, els Diables, Bastoners, el Drac i altres.
Al Raval Infernal la Pàjara llueix tot el seu esplendor, Foto Colla la Pàjara
No era poc, però a la colla del Diables sentien que «faltava quelcom, altra figura diferent; potser només érem joves i ens bullia el cap», però va sortir alguna idea més concreta, havia de ser dona, i en Josep Vallhonrat, una de les ments més agitades i enginyoses de Minyons a l’època, «una persona amb molta imaginació, el seu cap no para de rumiar, sempre amb dibuixos i idees, i que li va molt la mitologia» va presentar un dibuix: era la Pàjara, exactament, com si ja la coneguessin sense saber-ho.
Amb suports econòmics varis, també de l’Ajuntament, i la mà d’en Joan Ignasi Ros, la figura agafà volum i formes definitives en el seu taller «el Mussol», al carrer Topete. Després, però, tothom va saber que allò va ser només una manera per aparèixer en escena. La figura tenia la seva història, «car un personatge així no sorgeix del no res», relata en Toni. Esdevingué de seguida un referent de les víbries, a Catalunya no n’hi havia, perquè és una femella, tot i no ser víbria. En tot cas, com es diu a Itàlia, «se non é vero, è ben trovato», i pel cas s’esqueia prou tot com havia anat.
El nom va sortir naturalment al grup, on la majoria sinó tothom es considerava «pàjaro», perquè llavors, diu en Toni, «la gent de Diables no es perdia ni una farra, sempre de festa, i era allò del: on va ser ahir, pàjaro (o pàjara)?». Aquí novament el destí va fer la seva jugada.
A la fi es va saber que «el Llucifer dels Diables, en una nit de festa, va beure més del compte i es va liar amb un personatge que no recorda». La Pàjara sortí d’un ou deixat per la mare, sense deixar-se verue, a l’atri de l’Ajuntament amb una nota dient quelcom semblant al següent: «M’ho vaig passar molt bé aquella nit, però aquí tens l’ou, el fruit del nostre amor, en cuideu-vos d’ell», segon en Toni. Diables van vigilar l’ou i vam cuidar de la figura fins que, finalment, aparegué un grup que es va dedicar a la Pàjara, l’actual colla.
Al cercavila de la Culturassa 2015 Foto PV
El naixement, oficialment, es va produir en el Raval Infernal del 1983, «la diablessa mirava de reüll, ofesa perquè li havien doblat les banyes, i el Llucifer mirant-se l’ou com naixia la Pàjara amb molt d’orgull. Així va ser», recorda en Costa, «i fins ara anem fent el nostre paper». Amb la Pàjara es va crear el grup dels pajareros. «Ho vam tenir molt clar que calia un grup específic, que Diables no podia responsabilitzar-se’n».
Considerada com a grup de foc, la colla no ho és de diables, només la Pàjara llança foc, els integrants portem la figura i garanteixen el seu millor lluïment en les presentacions. En aquest punt és fonamental el grup de tabals, tradicionals, ni batucades ni altres coses, amb ritmes per acompanyar el ball de la Pàjara, que es presenta per Festa Major a la plaça Vella, i el ball de lluïment el diumenge següent, «és el mateix però més vestit i carregat», matisa en Toni. Són les actuacions més importants, que mai no fallen. De vegades acompanyen amb gralles, però als correfocs només percussió. En total sumen unes 30 persones, segons el dia.
Molt important és també la participació a l’enterro de la sardina, «que aquí a Terrassa és una de les cerimònies més celebrades de tot Catalunya», subratlla en Toni. Aquí es va fer tot un guió, creat per en Lluís Barón, una celebració teatralitzada on ballen bastoners, diables i molta més gent. «Un dia parlant amb en Barón», relata aquest veterà pajarero i més vell pàjaro encara, «ens va dir: hòsties! ja tenim el personatge per la Pàjara, la vídua del Carnestoltes; i així vam acabar sabent més coses d’ella». Durant l’enterro, a dalt l’escenari, la Pàjara parla també. I aquesta és l’única vegada a l’any que la tapen, vestint-la amb un top.
A banda les sortides apuntades, la Pàjara participa sempre a la festa dels Capdidats per escollir el capgròs de l’any, i ha passejat per bona part dels barris de la ciutat, I alguns, comptats, viatges més llargs, fins Bilbao, València, Almeria i, una mica més enllà, Portugal.
Amb el temps, la colla juvenil ha anat esdevenint de famílies, i en el grup hi participen nanos des de 9 anys fins a 60, amb un nombre bastant equilibrat de dones i homes. D’altra banda, bona part de les integrants solen participar també en altres colles de cultura. «Trobo que allò maco en la cultura popular és que tots ens ajudem», explica en Toni, i afegeix que encara s’organitzen sortides i activitats extra, ja sense la bèstia.
En aquests més de 30 anys de camí han viscuts moments millors i pitjors, però mai res massa greu. En general, explica que al principi, «com que a pobles i ciutats encara n’hi havia pocs grups, els que estàvem funcionant teníem moltes sortides, havies de triar. Ja la situació és molt diferent, ara qualsevol poble o barri té figura, diables o altres colles, ens criden molt menys». En general, afegeix, funciona més l’intercanvi a festes majors i diades de les colles. Recorda molt els primers anys de la Mercè, a Barcelona, on hi anaven la Pàjara i el Drac.
Molt actius a la Coordinadora de Grups de Cultura Popular, la gent de la Pàjara, de fet, es compta entre les fundadores. El mateix Toni i en Manel Tomàs han fet part de la junta durant els primers 6 anys de vida, en Tomàs com a president.
En relació a alguna eventual descendència de la Pàjara, asseguren que de moment no hi ha res. «Hi ha hagut moments de trobar-se sola», comenta discret en Toni, «però no hi ha pressa, ella és la figura, cal que brilli sola dintre del grup de les figures de foc, que es destaquin mútuament, ella és allò fonamental».
A les Olimpíades, pits fora! peti qui peti…
Hi ha l’anècdota de quan vam anar a les Olimpíades per la cloenda, al 92, van sortir moltes figues de Catalunya amb l’espectacle de Comediants. I ens van dir, de radio macuto, de gent que portava la història aquella, que a la reunió del COI quan es parlava de l’espectacle que s’havia de transmetre a tot el món, considerant que hi ha països que potser els pits de la Pàjara podien ser problema.
Ens vam reunir per decidir què faríem arribat el cas, tapar o no, i vam decidir no tapar, que havia ballat per totes places de Catalunya i altres llocs i vam dir qu eno, tot i el risc de quedar-nos fora, però igualment no taparíem, però finalment no van dir i tot normal. Una mica de nervis o aquella cosa, però teníem molt clar que no la tapàvem, però tot amunt, pits enlaire i vinga.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari