Pep Valenzuela
A poc a poc, nous estudis i publicacions van deixant i recuperant testimoni de la història recent de la ciutat, un treball al qual la Fundació Torre del Palau hi dedica un gran esforç que mai s’agrairà prou. Recentment, ha publicat el llibre La Transició a Terrassa (1975-1979), un treball realitzat pel jove historiador terrassenc Bernat Pizà (1991).
La mort del dictador Franco marca una fita en la història del país. La reacció dels sectors del poder, per una banda, i dels moviments d’oposició creixent, per l’altra, són el focus d’estudi d’en Pizà, amb una perspectiva que arrenca amb la configuració de la ciutat a partir de les riuades. Els efectes devastadors d’aquestes, explica en Bernat en entrevista amb Malarrassa, empenyen la protestes i «comporten un enfortiment del moviment veïnal que, entre altres coses, possibilita les candidatures antifranquistes, les primeres en tot l’Estat espanyol, a les eleccions municipals del Règim», aprofitant l’escletxa del dit «tercio familiar», pel qual els caps de família podien votar en l’elecció d’una tercera part del ple municipal, i aconseguint representació el 1967 i el 1973.
A La Transició a Terrassa trobareu una configuració de tots els partits a partir de la mort del Franco, dels regidors que hi havia a l’ajuntament, «d’on venien, com, per què i per qui havien estat escollits». Es pot veure l’evolució dins l’Ajuntament des del franquisme més dur cap a la tecnocràcia que va guanyant terreny en els anys 60; i se centra en els dos últims alcaldes franquistes, fins a arribar a les eleccions democràtiques del 1979 i primeres passes, «analitzar els anys d’alcaldia del Royes ja seria una cosa molt diferent».
No és aquest el primer treball sobre aquests anys. En Pizà cita el voluminós Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa, de Manel Màrquez, Lourdes Plans i José Luis Lacueva, i els treballs de Xavi Marcet. «Tot i les moltes planes que li dedica en Màrquez, no hi havia res centrat en el procés polític de la Transició», explica.
Bernat Pizà entrevistat per Malarrssa. Foto: PV
Durant la Transició, afirma en Bernat, que a més d’historiador és militant i dirigent local d’ERC, «la gent comença a perdre la por i s’organitza», forçant l’Ajuntament a «oferir una via negociadora a aquest moviment de base organitzat». Amb l’últim alcalde franquista, Domènec Jofresa, també «hi ha un altre tarannà», afegeix, «més obert al diàleg i negociador, i possibilita que la transició a Terrassa se saldés sense grans aldarulls».
Aquí destaca, per exemple, la Carta de Terrassa, «que va ser una mena de pacte de la Moncloa a nivell local», amb el mateix ajuntament, els partits (menys els 3 grups socialistes), sindicats i patronals, tot fent propostes contra el creixent atur a la ciutat. Això, perquè la Transició coincideix amb la gran crisi del tèxtil en el context de la gran crisi econòmica mundial dels anys 70. La Carta, per cert «sorgida de l’àmbit sindical i entomada per en Jofresa», fa una mena de «memorial de greuges», i fou enviada al govern central, amb propostes de solució. A Madrid, però, no en van fer cas.
De totes maneres, aquest fet indica quelcom «característic» de Terrassa, «una cultura diríem que pactista o negociadora i proactiva, mentre que a altres ciutats no es fa res i s’arribà al 79 amb la maquinària municipal mínima, a veure què passa».
Els grups socialistes, explica en Pizà, no van signar per «diferenciar-se dels comunistes». Perquè a la mort de Franco «els socialistes eren 4 gats, això ho diu el mateix Royes». Així doncs, necessitaven fer-se veure i marcar perfil propi. Segur que aquest no va ser l’únic motiu, però la veritat és que els va anar prou bé.
Destaca l’historiador el fet que les eleccions municipals fossin les últimes a celebrar-se en el procés de la Transició, quan s’havia aprovat la Constitució, restaurada la Generalitat i fet dues eleccions al Congrés. «El govern central sabia el poder que podien arribar a tenir les ciutats. Cal recordar, per exemple, com la II República fou proclamada després d’una victòria a eleccions municipals», i certament, les possibilitats d’una aclaparadora victòria de l’esquerra era real, com es va demostrar.
De manera que les municipals es van convocar quan ja tot estava bastant ben lligat, «atado y bien atado, per dir-ho com sentencià el Caudillo».
Molt interessant també el fet que el PSUC, que havia estat el gran partit de la lluita antifranquista, es quedés a poc més de 100 vots de guanyar l’alcaldia. Segons en Bernat Pizà, llavors ja feien mal les «divisions i baralles internes», ja era dura la lluita entre «eurocomunistes i prosoviètics» que poc després portaria a la divisió i el naixement del PCC. D’altra banda, es van presentar altres llistes autoproclamades comunistes.
En tot cas, considera en Pizà, «el discurs dels comunistes acaba sent poc clar i, en canvi, els socialistes potser sí que encertaven més, parlo a nivell estatal, una línia ideològica més coherent i realista, amb líders més joves i carismàtics».
En l’àmbit municipal, arreu, els canvis democràtics són evidents. «Es comença a fer les coses d’una altra manera, la ciutat havia acumulat molts dèficits, i es comença a planificar la ciutat pensant en interessos ciutadans, i el canvi és innegable a partir dels 80, la ciutat ha canviat molt» conclou el jove historiador.
Entre les coses que van canviar, afegeix, «l’eix central dels negocis de la burgesia local, amb la crisi del tèxtil i la migració cap a l’immobiliari i de la construcció; als anys 90 la ciutat de les xemeneies havia esdevingut la ciutat de les grues».
Deixa un comentari