Tessa Julià durant l’entrevista amb Malarrassa. Foto: PV
Pep Valenzuela
Les cares del medalló (Aledis editorial) és la darrera novel·la de la Tessa Julià Dinarès, i que va veure la llum aquest estiu. «La gent em diu que publico molt», declara l’autora a Malarrassa. Preguntada per la seva 11a narració, comenta que «fa molt temps que escric i tenia moltes coses al calaix, no paro de treballar al meu ritme».
Aquesta obra l’ha anat redactant al llarg de sis anys, dedicats també a una necessària i important investigació històrica sense la qual el text no s’hauria pogut escriure. Tot a partir d’un projecte concebut a partir d’una col·laboració amb el director de cinema egarenc Antoni Verdaguer, un documental sobre les esglésies de Sant Pere per demanar el reconeixement de les mateixes com a patrimoni de la humanitat. Aquí saltà l’espurna.
Cercant documentació per elaborar el guió d’aquest documental, la Tessa descobrí una història inesperada sobre el paper de la dona a l’església. Va anar estirant el fil i fent llum sobre la vida de «moltes dones que, al llarg de la història han fet coses que desconeixem, i amb això vaig sentir la necessitat de donar veu a aquestes dones».
«Escriure requereix hores d’investigació i, sobretot, molt de pensar. Un escriptor dedica més temps a pensar, a planificar, reflexionar sobre el que has d’escriure i ja has escrit»
En aquest punt, ja comença la imaginació a crear propostes, a «cosir un fil que lliga, des de l’inici del cristianisme fins a l’època actual, aquestes vides i experiències», explica amb entusiasme i molt satisfeta amb el resultat, que parla d’importants contribucions en diferents àmbits, des de la literatura fins a la medicina.
Serà la Sara, jove estudiant terrassenca, veïna del barri Antic Poble de Sant Pere, l’encarregada de desvelar aquestes històries, a partir de la descoberta casual de set diaris pertanyents a una nissaga de dones a la qual ella pertany.
Set etapes diferents de la història general i de Terrassa, aclareix la Tessa, tot destacant el cas de les 5 dones que van ser penjades després de ser acusades de bruixeria, l’any 1716, i el de les dones beguines, que protagonitzaren un «moviment social i religiós» sorgit a les darreries del segle XII a tot Europa, portant una vida religiosa al marge de l’Església i qualsevol autoritat masculina. Des de la ficció, òbviament, la narració respecta les dades històriques.
Per a la Tessa Julià, tot i la importància d’aquesta obra, la mateixa no representa una fita nova. «És un pas més en el meu recorregut creador. Les històries, normalment, les imagino enmig de l’activitat, davant de situacions o fets, com em va passar quan vaig fer aquest documental amb el Toni». D’altra banda, i seguint amb el motiu cinematogràfic, afirma, «jo sempre em comparo amb un bon actor, que ha de fer els diferents papers i personatges; jo vull ser així, anar amb les noves històries que sorgeixin».
Tenir coses a dir, «clar que cal tenir coses a dir», subratlla l’autora també d’El cosidor d’errades i Refugiada, «i en el meu cas, he viscut una vida amb força experiències, moltes en l’àmbit de l’educació», a la qual s’ha dedicat la Tessa professionalment, fets i motius que, com en la seva última novel·la juvenil, La Júlia fa de mama, alimenten un relat d’infant en acollida.
Res no disculpa, en tot cas, d’una intensa dedicació a l’ofici o vocació. «Per mi, en el fons, és com si treballés. Jo treballo, amb l’horari que m’organitzo i decideixo, però complint amb l’horari, com una feina, com tothom que treballa», sentencia. «Hi ha gent que m’ho pregunta», diu amb certa sorpresa: «No hi ha secret, això requereix hores d’investigació i, sobretot, molt de pensar. Als col·legis, quan vaig a parlar, els dic això, que un escriptor dedica més temps a pensar que a escriure, a planificar, reflexionar sobre el que has d’escriure i ja has escrit».
La Tessa afirma que escriu com a dona, «com a persona, però com a dona, perquè soc una dona i he viscut les coses des d’aquesta perspectiva. Res de nou. Em considero feminista, sí, clar», subratlla. «El que passa és que no entenc això com una dicotomia masclisme-feminisme. El feminisme reivindica el paper de la dona a la societat. Jo reivindico que la dona ha de tenir un projecte, anar endavant».
«Cada novel·la és un repte, i en el cas d’aquesta última, set reptes diferents, set biografies en contextos històrics molt diversos»
Preparant aquesta última novel·la, assegura, «m’he adonat que hi ha moltes dones interessantíssimes que no són conegudes». Recorda, respecte a dones desconegudes, el cas de l’Alice Roughton (1900-1995), psicoanalista anglesa, pionera en la lluita contra les armes nuclears i l’ecologia, una història coneguda gràcies al llibre d’en Xavier Múñoz Puiggròs sobre ella, Alice’s (Edicions de l’art de la memòria).
De la importància de les dones en la literatura, la Tessa afirma que elles sempre han escrit. Una altra cosa és que ara es publiquin més els seus treballs. Cita, al respecte, un altre llibre, Guardar la casa y cerrar la boca, de la Clara Janés, una investigació sobre dones escriptores des del segle II o III aC que caldria llegir per anar esvaint dubtes sobre aquesta qüestió.
Finalment, Julià conclou afirmant que «cada novel·la és un repte, i en el cas d’aquesta última novel·la, set reptes diferents, set biografies en contextos històrics molt diversos, ben documentats, però intentant, al mateix temps, que la història no fos massa pesant. Tot un aprenentatge, perquè, en definitiva, crec que ser escriptora no s’assoleix d’una vegada, es va fent, cada novel·la és un repte».
Sara i les dones vs. Goliat (sinopsi)
Sara, amb 30 anys, torna a casa després d’haver cursat un màster a París sobre periodisme local. És a la casa on viu amb la seva amiga Berta i el seu pare. Un mas molt antic de l’antic poble de Sant Pere, a Terrassa, catalogat. Tipa d’ell, projecta vendre-se’l i amb els diners obtinguts comprar-se un pis petit i tirar endavant el seu projecte: crear un diari local amb esperit crític i començar a treballar de debò com a periodista.
En el procés de desmantellar la casa va quedant al descobert que la Sara forma part d’una nissaga de dones que es remunta al segle I, que el mas té indrets amagats rere portes falses i soterranis fantasmes. El mas parla amb les veus de les dones que l’han habitat des de les pàgines de diferents diaris que va trobant.
Tot un món desconegut més ple de preguntes que de respostes que es condensa en un medalló de bronze que, en el present, forma part del fons del Museu d’Empúries. La Sara el reconeix com a propi de la seva família i el reclama al museu, amb la mateixa contundència que reclama al bisbat el retorn del diari de la Judit, la iniciadora de la saga. Davant la negativa del museu, es fa el propòsit de robar-lo, al mateix temps que demana al bisbat la devolució dels papers familiars.
Mentre busca com portar a terme el robatori, inicia una sèrie d’articles i de vídeos que difonen els diaris i les vides de les dones per les xarxes. El ressò que obté és tan important que ni el museu ni el bisbat el podran obviar.
Dones valentes que des del segle I fins al XX van prendre com una obligació deixar testimoni de les seves idees, aventures, lluites, penes, descobriments, amors, infidelitats. Dones científiques, remeieres penjades a la forca per bruixes, dones que xerrotejaven amb els ocells, aventureres, escriptores, dones enverinades per ser massa llestes…
Deixa un comentari