Grans capitals espanyols i catalans fruit de l’esclavisme
En Martin Rodrigo ha retornat fa poc a Sabadell, després de viure 22 anys a Terrassa. Especialitzat en l’estudi de l’esclavisme d’empresaris espanyols i catalans a Cuba, ha rebutjat no poques invitacions a tertúlies amb objectius o propostes poc concretes i que sentís que veritablement tocaven allò de què podia parlar.
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctorat en economia per la UAB, des del 1996 és professor d’Història Contemporània a la UPF, a la facultat de Ciències Polítiques i el màster en Història del Món, on una de les línies de recerca té a veure amb les relacions entre Espanya i Cuba i, particularment, Catalunya i Cuba en el segle XIX. En aquest ambient es va interessar per la figura dels indians, i tingué l’oportunitat d’accedir a un fons documental molt ric generat per la família Goytisolo que el permeté una recerca que ara ha sortit en forma de llibre, de l’editorial Marcial Pons, amb el títol Los Goytisolo, una próspera familia de indianos.
-La història de l’esclavisme encara sembla una cosa que no té a veure amb Catalunya i l’Estat espanyol?
-El llibre retrata el món de persones que van emigrar sense gaires recursos a Cuba, que van fer negoci i després tornaren. En aquest cas, els Goytisolo, tot i ser bascos d’origen, de Lekeitio, en tornar van decidir venir a Barcelona on van reinvertir un capital acumulat fonamentalment sobre les esquenes dels treballadors esclaus de la canya de sucre en les diferents explotacions de la família.
En la mesura que és un treball biogràfic és una anàlisi on surt tot el món del tràfic d’esclaus, tant de l’atlàntic com també l’intrainsular, i del foment de la canya de sucre, exportació de sucre, del com acumula una fortuna gent que era d’origen humil, en aquest cas el patriarca de la família, Agustín Goytisolo Lizarzaburu, fuster que al final de la seva vida va fer construir 9 edificis entre passeig de Gràcia, Pelai i plaça de Catalunya, una fortuna de les més grans al país.
Tot això es va fer, òbviament, amb molt de sacrifici i esforç de la seva part, però sobretot amb l’explotació de la mà d’obra esclava i portant des d’Àfrica milers de persones esclavitzades, en un moment en què el tràfic ja era il·legal, a partir de 1820, cap a Cuba i Puerto Rico, però tot i així van arribar més de mig milió d’africans a treballar en camps de canya i enginys com els de la família Goytisolo.
-El tràfic prohibit però no la propietat?
-Brasil va ser l’últim país en abolir d’esclavitud, al 1888, amb la Llei Àuria, però Espanya va ser l’últim país europeu en abolir l’esclavitud (a Cuba) dos anys abans, 1886. Però una cosa és l’esclavitud com a institució i altra el tràfic d’esclaus, i van tenir cronologies diferents. A Cuba, fins 1886 es podien tenir esclaus legalment, a la Península des del 1837 era il·legal. A Puerto Rico es va abolir l’esclavitud al 1873.
El tràfic, en el cas de Brasil, va durar fins el 1853, i un cop acabat aquest mercat l’únic que va quedar va ser Cuba, que es mantingué fins el 1866. Il·legal però tolerat, de fet. Estem realitzant un projecte de recerca sobre la participació espanyola en el tràfic d’esclaus i estem mirant sobretot els ports de Barcelona i de Cadis, intentant reconstruir les fortunes que es van poder fer vinculades amb aquesta activitat.
Martin Rodrigo durant l’entrevista. Foto PV
-Comerç i explotació de la mà d’obra esclava com a acumulació de capital?
-Encara falta recerca, però jo m’atreviria a dir que l’acumulació de capital vinculada al tràfic d’esclaus no és gaire important; és molt més important la vinculada a la mà d’obra captiva amb unes condicions de treball molt dures, a més considerada propietat, això va permetre acumular molts capitals.
Cuba era un espai molt interessant per a l’acumulació de capital, però no per a la reinversió. Això era millor als Estats Units, Anglaterra, França i a la Península, en aquell temps, Catalunya i, en particular, la ciutat de Barcelona. Espai privilegiat, hi ha un nombre de famílies de la gran burgesia que acumularen els seus capitals a la Cuba esclavista, amb tràfic, explotació a la canya de sucre i negocis indirectament relacionats; vegis el marquès de Comillas, Joan Güell, Vidal Quadras i altres que no són tan coneguts però que en el seu moment van invertir els seus diners, per exemple, a l’Eixample. Va coincidir la guerra dels 10 anys a Cuba amb la construcció de l’Eixample de Barcelona.
-Es pot relacionar per tant el creixement econòmic català i espanyol amb aquest lucratiu ‘negoci’?
-La proporció és la gran pregunta, és segur un tema rellevant, però no és l’únic factor que ajuda a explicar el perquè del creixement de l’economia catalana al segle XIX, però és un dels més rellevants. També tot el comerç colonial; un factor col·lateral però important: vaixells que van a Rio de la Plata portant oli, fruita seca, aiguardent, vi… allà carreguen tasajo pels enginys de Brasil i de Cuba; descarreguen el tasajo i carreguen sucre pels EUA, on carreguen cotó per Barcelona, un cicle en el qual els vaixells sempre van carregats i permet acumulació de capital. També la construcció de vaixells, donant feina als constructors, els mariners, tot un món integrat, i una part d’aquest capital, amb el comerç, amb el tràfic d’esclaus i amb el sucre es reinverteix després a les finances i la indústria.
-Això ja és un món plenament globalitzat, d’indústria, crim, capitals?
-Els EUA declaren el tràfic d’esclaus il·legal al 1808, i què fan els traficants d’allà? Deixen Charleston i se’n van a La Havana. Quan parlem de la participació catalana o espanyola en el tràfic sempre s’ha d’entendre en un marc internacionalitzat, en un món globalitzat, sí, llavors no estaven en conflicte sinó en aliança, nord-americans des de l’Havana, amb andalusos des de Sevilla amb catalans des de Barcelona, mariners canaris, capitans de vaixell gallecs, diríem és un món molt integrat.
A més, Cuba és molt a prop dels EUA, hi havia molt de contacte, la major part dels vaixells que feien tràfic d’esclaus es van construir als EUA, uns quants a Catalunya i la resta a les drassanes de la Península, però la majoria, amb les dades que tenim, a drassanes nord-americanes.
En tot cas, el tràfic es va abolir més aviat, però l’esclavisme va quedar, en el cas dels EUA fins el 1865 (la segregació arribà fins a poques dècades fa…). Clar, el fet que una persona sigui propietat d’una altra i que com a tal no tingui drets, cap mena de dret, això es va acabar al 1865 i després hi va haver mecanismes de segregació; però ja és una altra fase.
Una de les coses que defineix un esclau és que no té drets a tenir drets. En el cas espanyol i francès, en els països catòlics, els propietaris tenien obligacions amb els esclaus, però aquests no tenien drets ni podien reclamar res. Hi havia una figura, un funcionari, que actuava com els fiscals de menors i podia rebre una reclamació i cursar-la. Aquesta idea que un esclau és una persona que està mort civilment, això canvia en el moment que acaba l’esclavitud. Després hi haurà altres mecanismes fins i tot legals de discriminació, però llavors un esclau podrà tenir propietats, que abans no podia tenir, des del punt de vista jurídic.
-Conclusions?
-El llibre en concret, com estudi de cas, encara i que no pots anar més enllà, té avantatges perquè pots filar molt prim, per exemple per veure els mecanismes de transferència de capitals, que passen per EUA, França, Anglaterra, o sigui tot molt cosmopolita, una globalització financera.
De totes formes, a partir d’estudis de cas com aquest i altres recerques fetes abans i en curs sí que em sembla que es pot dir que, vist de l’òptica de Catalunya, el món colonial espanyol va ser molt important. Per això s’explica que la primera ciutat on hi ha una escultura de Colom sigui Barcelona, que es fes l’exposició universal de 1888, molt vinculada a ressaltar tot aquest lligam amb Amèrica; i hi ha tot un conjunt de llegats vinculats a l’esclavitud que és el que caldria encara estudiar, com els porxos d’en Xifré, els del famós Restaurant de les 7 portes, un edifici que va fer una gran propietari d’esclaus de Cuba i que va heretat la família, que després de 50 anys d’haver marxat de l’Havana encara mantenien desenes d’esclaus i rebien diners des de Cuba.
-Torno al principi, se sap poc d’aquesta part de la història a casa nostra?
-Hi ha un passat esclavista important, si ens remunten al segle XVI, a ciutats com Sevilla hi havia més d’un 10% de la població que era esclava africana. Ara fa poc s’ha defensat una tesi doctoral que explica que ja en el regnat de Ferran el Catòlic la mateixa ciutat de Barcelona tenia esclaus negres. Jo m’he dedicat a l’esclavitud atlàntica, vinculada al món del Carib, però hi van haver esclaus a la ciutat de Barcelona fins a principis del segle XIX i es poden trobar anuncis a la premsa, «vendo negrito».
Un cop abolida l’esclavitud, al 1837, encara era molt comú tenir criats negres entre les famílies importants de Barcelona, que no eren ben bé esclaus però gairebé. Totes les famílies s’havien endut, sobretot les que tornaven de Cuba, minyona, criats, dides, que apareixen a les novel·les, testaments, tot un món encara per conèixer del tot però que sabem que existia.
Ara investigo, i estic trobant més que pensava, capitans de vaixells negrers catalans que després van ser empresaris rellevants, noms que no són gaire coneguts, potser en el seu moment. El que m’agrada posar de relleu és que és tot un món que va bastant més enllà dels cognoms més coneguts.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari