Foto: Glòria Mora, especial pel text L’altra i tu
Mò Bertran
Segurament creus que em va costar trobar una casa, trobar el poble adequat. Doncs no. Caminava darrere del noi pels carrerons empedrats, amb les cases de pedra i els porticons tancats. La casa era al fons del carrer principal. Al rebedor, un moble antic, amb dos calaixos, que vaig suposar buits. Al menjador, una taula amb quatre cadires i un llum que penjava del sostre. Un gerro amb flors seques damunt la taula. Una finestra molt gran, que feia l’estança lluminosa. A l’habitació principal, un llit ample, una tauleta petita al costat, amb un llum, i un armari de fusta.
No hi havia res més, i jo no esperava res més. Tu saps que el que volia era ben poc. Que sempre he necessitat poc i que el que tinc m’agrada mantenir-ho: soc un conservador. Aquest cop no ho havia sabut fer, i per aquest motiu havia de començar de nou, de zero, en un poble d’interior, petit. Minúscul. És el que acabava de trobar. El poble i la casa perfectes. A tu també t’hauria agradat, el poble i la casa. Però precisament el que intentava era allunyar-me de tu, fugir de tu. També ho sabies, això. M’acabaves de deixar després de tres anys junts. Jo t’havia insistit que no ho fessis i tu vas preferir escoltar-te a tu mateixa.
Vaig llogar la casa. M’hi vaig traslladar amb un parell de viatges en cotxe, il·lusionat, fins i tot. Tenia casa, amb aigua, llum, gas, bany, taula, cadira i llit. Jo hi vaig afegir l’ordinador portàtil, els llibres, una mica de roba i una mica de menjar. Poca cosa més. Iniciava la meva nova vida.
La vaig voler començar presentant-me a la veïna, una dona desperta, curiosa, xerraire, amb qui m’havia creuat el dia que vaig venir a veure la casa. Ens vam presentar. Lluís. Adela. Encantada de tenir un veí, per fi, em va dir. Aquest poble és tan petit que ens tenim tots avorrits.
El que m’havia dit era exactament el que volia sentir: era el que jo havia anat a buscar-hi. Content, vaig tornar a casa i vaig inaugurar el despatx, des d’on enviaria tots els articles i des d’on finalment acabaria la novel·la. Al menjador, de cara a la finestra que donava al carrer. La meva vista era la porta de l’Adela. Si aixecava més els ulls també podia veure els camps de blat, al fons. La porta de la veïna sempre era tancada, només s’obria a les deu del matí, quan l’Adela sortia a comprar amb el cistell, al poble del costat, i a les sis, quan l’Adela sortia a passejar, potser fins a la plaça, on probablement es trobaria amb la Roser, en Ramon i la Conxita, i la Mercè. Els altres quatre habitants del poble.
Ja feia cinc dies que era al poble. Hi vaig aterrar amb prou menjar i quasi no sortia de casa: veia el món, que ara eren els camps de blat, des de la finestra. Vaig treballar com mai, per foragitar- te del cap.
Dissabte vaig decidir treballar en la novel·la. Abans de les vuit del matí ja era assegut davant l’ordinador. Vaig respirar a fons i vaig mirar per la finestra, ben oberta, els camps de blat i la porta tancada. Tot era conegut. Tot estava bé. A les vuit en punt es va obrir la porta de l’Adela. Atònit, vaig veure sortir-ne la teva cua de cavall, la teva bossa d’esport, la teva jaqueta amb caputxa. Vas aixecar la mirada i em vaig sorprendre de trobar-te més alta, més prima, més rossa. La teva altra m’aguantava la mirada, més encuriosida que molesta. Va col·locar-se bé la bossa a l’espatlla i a poc a poc va començar a caminar carrer amunt. La vaig seguir amb la mirada, fins que va desaparèixer a l’altura de la plaça.
L’Adela no m’havia dit que tenia una filla. Jo tampoc no li havia dit que tenia un fill. Un a un.
Va tornar a les dues en punt. Va entrar sense aixecar la vista i ja no va sortir fins a les set del vespre, amb unes bambes per córrer. A les nou tornava a entrar. L’endemà, diumenge, vaig tornar a seure davant l’ordinador, davant la finestra, abans de les vuit. La porta es va obrir, la cua de cavall, les cames llargues, la bossa d’esport. La mirada amunt. Aquest cop, un somriure. Tornada a les dues. Sortida a les set, tornada a les nou. Porta tancada fins a l’endemà. Vaig anar a fer-me el sopar. La previsibilitat dels seus horaris s’anava convertint en un al·licient motivador per posar-me ben aviat a treballar i quedar-m’hi.
Dilluns a les vuit i deu, la porta continuava tancada. No es va obrir fins a les deu. L’Adela va sortir a comprar.
—Vols alguna cosa, noiet?
Li vaig encarregar pa i ous. De pagès, sí, gràcies. Quan va tornar, vaig esbrinar tot el que necessitava. La filla ve cada divendres a la nit, tard. L’endemà es lleva aviat per anar a nedar, al poliesportiu, 15 minuts en cotxe, sempre a la mateixa hora, sempre la mateixa estona, fins al migdia. Al vespre surt a córrer, sempre a la mateixa hora, sempre el mateix recorregut. És meticulosa. Diumenge a la nit torna a la ciutat, on treballa i viu.
Dissabte, a les vuit, ens vam somriure. Vaig treballar tot el dia i a quarts de set vaig sortir amb la bicicleta. La vaig esperar, de manera que semblés una casualitat, al creuament del riu, tornant al poble. Es va sorprendre de trobar-me allà, pensava que jo només treballava. Vaig baixar de la bici i vam tornar junts, caminant.
Les coincidències van continuar un parell de caps de setmana més, i al quart, la vaig convidar a pujar a casa. Conscient que li costaria dir-me que sí. Però l’Adela ens havia escoltat des de la seva finestra i la va animar, sense contemplacions. D’aquesta manera vaig aconseguir tornar a fer l’amor amb tu. I vaig adonar-me que per molt que m’allunyés, per molt que em volgués aïllar en un poble mig desert, per molt que la cua fos més rossa i les cames més llargues, i l’amor més salvatge, sempre acabaria follant amb tu. Sempre.
Mò Bertran va publicar el seu primer conte a Malarrassa. L’autora és Premi Núvol al conte més llegit (Plans de futur) de la revista Núvol durant el 2020. Actualment treballa en un guió de cinema.
Deixa un comentari