‘1969’, el règim començava a enfonsar-se

Xavier Rodríguez Ruera

Començarem per recordar als lectors la diferenciació esdevinguda clàssica de la història entre res gestae (el que va passar) i rerum gestarum (el relat d’allò que va passar en vista a treure’n un sentit, un significat). En el terreny de la primera es mouen els cronistes, aquells la ploma dels quals reflecteix els esdeveniments que passen davant seu tractant de conservar, en la mesura del possible, la frescor i la vivacitat del moment. El segon pertany als historiadors, la intenció dels quals és ordenar i clarificar les causes i les motivacions per tal de donar un sentit a allò que sense el seu relat esdevindria fosca seqüència de l’atzar. La Filosofia de la Història, finalment, es proposa, grosso modo, de reflexionar sobre tot allò que la mirada sobre el passat, proper o llunyà, porta incorporat de prejudicis, preconcepcions, projeccions de l’ara de l’intèrpret sobre l’ahir dels documents que recullen uns fets.

1969 posa sobre la taula aquestes qüestions preliminars, i algunes altres com ara la pertinença de considerar el llibre una novel·la, una crònica o un recull de documents i testimonis d’època. Aquesta impugnació total del concepte clàssic del gènere novel·la, resumit en una trama on una sèrie de personatges desenvolupen els seus caràcters i motivacions i on l’autor utilitza a conveniència recursos tècnics com ara el punt de vista, punts de gir, el·lipsi i un llarg etcètera, la promou un autor que, com Eduard Márquez, porta a l’esquena una considerable trajectòria com a escriptor de novel·les i relats, i que l’han fet mereixedor de premis de prestigi. Així doncs, si un bon i solvent constructor de narratives i relats en el seu vessant clàssic decideix posar el seu afany a construir un llibre caracteritzat per la manca de narrador, de personatges identificables (tot i que el relat d’alguns testimonis anònims entrevistats per Márquez, en aparèixer diverses vegades, crea una lleugeríssima sensació de trama), d’argument i desenllaç, hem de pensar inevitablement que darrere d’aquest mètode rau una intenció estètica i moral. No era aquesta la intenció que tenien, per exemple, les pel·lícules i les novel·les tant de la Nouvelle vague com de la Noveau roman franceses? No parlava Michel Foucault, per l’època dels esdeveniments que descriu l’autor, de la mort del subjecte fins aleshores considerat hegemònic a la narrativa i epistemologia occidentals?

Per les escletxes del ciment gris del franquisme, clivellant aquella realitat sovint tan sinistra que mostren els documents seleccionats (correspondència del governador civil de Barcelona, atestats policials, informes de les forces de seguretat) i malgrat tots els esforços esmerçats per l’aparell del règim per mantenir aquella autarquia i aïllament, la llum, certa llum vinguda d’altres llocs on s’efectuaven canvis socials estructurals i amarada de llibertat, s’escolava, a poc a poc, a la vida de la gent. Els obrers, a les fàbriques, anaven perdent la por a manifestar-se i a reclamar, fent boicot si calia a les empreses, condicions laborals que consideraven justes. Als barris, l’associacionisme prenia cos i començava a tenir prou força per reivindicar millores i serveis essencials. Els joves treballadors, en la seva gran majoria, sentien campanes i volien tenir feina i passar-ho bé. D’altres, polititzats, s’embarcaven en rocalloses clandestinitats a dreta i esquerra. El ciclostil era l’arma del moment, metralladora incruenta que omplia el paviment i les parets d’exhortacions i missatges de lluita. Si els documents policials incorporats al llibre no mostressin les greus conseqüències en forma de tortura i presó d’aquells joves que arriscaven el seu futur i la seva integritat personal repartint i fent ploure les octavetes, de vegades riuríem en veure el zel maníac que posava la policia del règim en tractar d’aturar l’ensulsiada final de l’edifici franquista, sota les runes del qual varen sortir, amb els vestits inevitablement tacats i en algun cas esparracats, els polítics autors de la Transició.

Entre els molts documents i testimonis recollits i ordenats per Márquez (i on rau la perspicàcia de la seva autoria), i que es llegeixen i visiten com les sales d’una exposició, n’hi ha un que simbolitza a la perfecció l’ambivalència al·lucinada de la conjuntura social: la matinada del 21 de juliol de 1969, el periodista Jesús Hermida retransmetia amb entusiasme l’arribada de l’expedició de l’Apol·lo XI a la Lluna a través d’aquells incombustibles televisors en blanc i negre de l’època. A fora, l’enquimerat i no menys llunàtic règim franquista començava a enfonsar-se, malferit però no mort encara, com un vell hipopòtam al pantà de la història.

Fitxa bibliogràfica 1969 Eduard Márquez Navona Editorial, Barcelona, 2022 604 pàgines