Marina Hoyos Marín
Trepitjo les grises pedres amb els peus descalços. A la mà esquerra porto unes sabates, soc conscient que hauria de portar-les posades… per què me les he tret? Són grans, punxants i plenes d’esquerdes, aquestes grises pedres. Em pregunto: com és que n’hi ha tantes d’escampades per terra? Qui les ha deixades anar? Camino lentament, és pràcticament impossible passejar-hi ara que han esdevingut roques i formen muntanyes. Muntanyes inassolibles, eixorca terra. Però, de qui és aquesta terra? Quan era petita, les muntanyes eren plenes de flors i arbres, la vida s’hi espargia sense límits entre la llum del sol i la claror de la lluna. El romaní i les oliveres es miraven amb complaença, i és que no hi ha res més just en aquesta vida que ser-hi al lloc on s’és estimada i preuada.
Però jo no estimo pas aquestes pedres, roques i grises muntanyes. Busco el margalló punxant, preferiria fer-me mal amb les seves fulles que no pas amb aquestes arestes grises. Però, de qui és aquesta terra? Les plantes del peu estan plenes de sang i deixo la marca en cada àrdua petjada. Estic passejant entre la desolació però… Passejo? No. No tinc cap intenció d’arribar enlloc, perquè enlloc m’esperen. Com és possible tan terrible aïllament? És terrible aquest desconcert. La mare sempre em renya, quan em quedo bocabadada davant d’alguna rosella, quan de sobte alço la mirada i trobo, amagada entre les verdes tiges, alguna vermella peònia. Tan vermella com aquestes taques de sang. Potser hauria de buscar la mare… La mare, ulls negres, cabells llargs i canosos agafats en una llarga i espessa trena. Aquest és el secret més sublim de la mare. Només les meves mans tenen el diví consentiment d’acaronar els seus grisos i gruixuts cabells. Ella somriu, en el fons li encanta la meva vulnerabilitat davant la flora d’aquesta preciosa terra. No has contemplat mai com es recaragolen les branques d’una olivera?
No suporto aquesta grisor imposada. M’aturo i observo les sabates. Potser me les hauria de posar. Busco un lloc per seure. Impossible. No hi ha lloc per al repòs i començo a estar molt fatigada. Però, de qui és aquesta terra? Voldria seure, voldria… voldria veure la mare. Mare, on ets? I de sobte veig un mocador ple de pols grisa. El prenc entre les mans, mentre el batec del cor s’accelera. Respiro profundament. Una veu interna em diu que hauria de trobar un lloc per poder descansar, són moltes dècades patint aquest desplaçament forçat. Desempolsego amb força el vel i començo a veure amb claredat. Les floretes turqueses destaquen sobre el fons blanc, que ja no és blanc, és més aviat gris amb certes taques vermelles. El cor va ràpid, la meva consciència lenta.
• Eman! Eman!
Em giro, és el pare que m’abraça amb fúria. Què li passa al pare? Trepitgem tots dos les grises pedres. Alço el cap, la mort s’ha escampat amb desmesura i arrogància; el romaní i les oliveres no somriuran mai més davant d’aquest greuge a la vida. A la mà esquerra porto unes sabates que no són meves, les deixo caure; a la mà dreta, però, porto el hijab de la mare que ha quedat sepultada sota aquestes miserables i injustes pedres de formigó. Així, m’ajupo i la meva mà esquerra que ara és lliure agafa una pedra. La llenço amb tanta força i coherència que impacta en un tanc i el so metàl·lic em dona la resposta. Aquesta terra que ocupeu és nostra!
En reconeixement de la lluita i resistència del poble palestí enfront de l’ocupació dels seus territoris
Deixa un comentari