Ben entrada la nit, a la cuina d’un petit apartament de Badía del Vallès, sota la llum freda dels fluorescents, un home jove munta i desmunta una pistola amb moviments precisos i nerviosos. Sobre l’hule de la taula, un cendrer atapeït amb el cadàver d’innombrables cigarretes a mig fumar. La seva dona, al llit, allarga un braç i troba un buit. Dos nens, al final del passadís, dormen agafats als seus peluixos.
Aquest home es diu Javi. Fa un parell d’anys que ha tornat de la guerra d’Irak i no troba el seu lloc.
Finals dels anys 20 del passat segle, San Francisco (EE.UU). El novel·lista Dashiell Hammet, veterà de la Primera Guerra Mundial, alcoholitzat i necessitat d’ingressos per mantenir la seva família, imagina un detectiu cínic, honest, de pedra picada i que acabarà convertit en una icona de la literatura universal i també del cinema arran de la inoblidable interpretació de Humphrey Bogart sota la direcció de John Huston. Un matí, mentre Sam Spade cargola una cigarreta, rep la visita al despatx que comparteix amb el seu soci Archer a la ciutat californiana, d’una femme fatale.
El que havia de ser un cas senzillet de resoldre, es va embolicant fins a convertir-se en la trama d’una novel·la fonamental.
Si a la novel·la d’Hammet el macguffin, l’element de la trama, normalment un objecte, que funciona com a esquer i la fa moure cap endavant, és una estatueta en forma de falcó i de valor incalculable, a El casco de Sargón de Jorge Benítez (Barcelona, 1977), és un casc d’origen antiquíssim i provinent dels espolis soferts pel Museu Nacional d’Irak amb motiu de la invasió del país asiàtic promoguda pel govern nord-americà, amb col·laboració d’altres potències occidentals.
El casco de Sargón, diguem-ho ara, és un artefacte narratiu de primera categoria i gairebé perfecte. Brunyit, greixat, treballat fins al més petit detall, les seves peces encaixen com les d’un revòlver pensat per a mantenir les diferents subtrames a ratlla fins a convergir en un tret compacte i precís. Vegem-les.
Per una part, tenim a Diego Ventura, fill de l’extraradi dels 70 i que, d’acord amb el seu esforç, la seva ambició i el seu talent, ha aconseguit el gairebé impensable quan la seva infantesa i adolescència a Barberà del Vallès: esdevenir un brillant professor universitari d’Història Contemporània. A consciència, com qui esborra les taques d’un passat que l’incomoda, ha aconseguit, sinó oblidar, mantenir a ratlla els seus orígens humils. És l’encarnació quasi perfecta del nou-ric intel·lectual. Atresora i exhibeix el seu estatus en forma d’amples coneixements i un accentuat esnobisme cultural.
Carismàtic professor, reconegut articulista a revistes especialitzades, cínic, ambiciós, insegur, rèptil, la seva aspiració immediata és obtenir la càtedra de la seva especialitat.
Però com cantava Gardel i saben els psicoanalistes, el passat sempre acaba per tornar. I l’autor, amb l’ofici dels grans novel·listes, posarà prova aquest futur tan dolç que Ventura sembla tocar amb la punta dels dits. Primer, com a avançada, ho farà sota la figura d’una atractiva i competent professora (recordeu la femme fatale al despatx Spade&Archer) que l’obligarà a replantejar-se la seva vàlua professional i les seves estratègies.
Però encara més, ho farà en la persona de Javi Secilla, antic amic de barriada, ex-militar de l’exèrcit espanyol a la invasió d’Irak, i les vides dels quals van separ-se quan aquella cruïlla tan coneguda de l’FP o la universitat.
En Javi, pur instint i anhel d’aventures, va decidir allistar-se una vegada finalitzat el servei militar, i el seu periple el va permetre viure en primera persona esdeveniments que els cronistes de la Història com el seu vell amic consignaran més endavant tot remenant papers. Aquesta part de la novel·la, que l’autor focalitza en la mirada d’un combatent en terres llunyanes, ens fa pensar en certs moments, per la precisió de la prosa, la visió de conjunt, l’equidistància narrativa, l’amor pel detall i el to contingut, en l’exotisme líric del Vaixell Ebri de Rimbaud o en un Heròdot passat per Kapuściński.
Del seu periple per terres mesopotàmiques, en Javi en torna tocat (ha vist massa coses que no pot oblidar), amb ganes de refer la seva vida i amb dos cascs, un original, l’altra còpia, provinents de l’aixovar funerari del rei Sargón, capitost militar al Creixent Fèrtil al segle XXIII aC.
Com el diamant de Monfleet a la novel·la d’Stevenson, com el falcó maltès a la d’Hammet, com tants objectes rars i precisos a la narrativa canònica d’aventures, aquest casc, no sabem si en virtut d’una maledicció, posarà en marxa les ambicions, les cobdícies, els ressorts morals dels personatges principals i els portarà a aprendre la gran lliçó de la renúncia per tal d’aconseguir la pau.
La pau que tan sovint la maduresa ens ensenya que necessita amarar-se amb certes dosis prudents de mentida per tal de sobreviure.
És més autèntica la Porta d’Ishtar original que rau ultra-protegida al museu berlinès de Pèrgam o la còpia que Saddam Hussein va encarregar i ha vist passar la desfilada dels exèrcits contemporanis?, es demana l’autor en una de les sagacíssimes tesis que recorren la novel·la.
I encara, és més autèntic estudiar i divulgar la Història com Diego Ventura o protagonitzar-la, encara que anònimament, com Javi Secilla?
«—¿Qué deber cumple una mentira?—preguntará el embajador.
Ventura tendrá preparada su respuesta:
—Algunas sirven para mantener la Historia viva».
Convido els lectors a treure’n les seves pròpies conclusions.
Xavier Rodríguez Ruera
Fitxa bibliogràfica
El casco de SargónJorge BenítezNavona Editorial, Barcelona, 2022259 pàgines |
 |
Deixa un comentari