Narcís Serrat en un dels viatges al Nepal, amb veïns de les muntanyes.
Pep Valenzuela
Algunes generacions (pas poca gent) pensen i recorden encara els llibres i la cultura com el Cau Ple de Lletres, encara al Baix Plaça, es va aprendre i construir. També la llibreria d’en Grau, en altre caus, sense dubte, forma part d’aquesta memòria recent i, malgrat tot i els grans canvis, del nostre present. En Narcís Serrat, la Teresa i el Lluís Soler són protagonistes d’una experiència que, contra vent i amazon i altres catàstrofes no naturals, caldria valorar, des de diferents perspectives, sigui la cultura, la literatura concretament, però sobretot un pensament i una manera d’entendre la vida. I també sobre un model de comerç, que ho és també de societat i de barris.
Malarrassa ha trobat en Narcís a la plaça Cinto Verdaguer, lloc de molts records d’infància i joventut. A banda la caserna de la Guàrdia Civil o la bassa de la Mina, plena de peixos, la riuada del 1962: «he fet un treball amb el Francesc Mauri del cas, van caure 340 litres a la conca del Montcau, en Mauri diu que desplaçant-se una mica no hauria passat res, però…».
«Aquell dia», recorda molt bé, «ens vam llevar i en arribar a can Colapi era tot ple amb matalassos per rebre gent. Vam baixar a la Rambla i no hi havia res, forats molt forts, un escenari de fang, cotxes. Amb motiu dels 50 anys, amb fotos i informació, hem fet un treball, amb testimonis vius i veus de la gent».
Certament, en Narcís té moltes coses a dir, i per sort treballa en el registre d’aquestes. Entre altres, les grans nevades dels 80, els magatzems modernistes al carrer del Nord, el primer grafiti amb esprai contra Franco… I tot això sense entrar en temes com les seves fites com a muntanyenc, entre les quals es compten la pujada a alguns dels més alts cims del planeta, o per dir-ho més clar, a cims de l’Himalaia, al Tibet. Malarrassa lamenta no poder allargar aquesta conversa, però garanteix que vindran més records i escenes necessàries.
Terrassenc i ciutadà del món, l’altra gran cim de la seva carrera ha estat participar en donar vida a una de les llibreries emblemàtiques de la ciutat i el País. «L’edat cronològica, però», subratlla, «no importa, l’edat està al cor, hi ha joves que semblen iaios, estic més amb l’edat del cor que la cronològica, faig anys cada dia quan em llevo, obro els ulls, veig la llum i em venen ganes de fer coses».
Vivim, de totes maneres, moments bastant adversos ara, que superen, segurament, tot el que podíem imaginar.
Quan tu estossaves et deien «Jesús», volia dir que ja te n’anaves. De pestes i malalties, sortosament, la ciència ha anat curant coses. Ara crec que estem en una pandèmia/pantomima dels polítics, farmacèutics, grans empreses que els interessa, així, com va. Mira l’Amazon, quantes furgonetes… Llavors, jo, no sé…
Quina responsabilitat, la dels polítics, en el tractament de la pandèmia?
Els polítics estan fent molt de mal, i les conseqüències seran més greus que les morts. Ara farà un any, el petit comerç, petita empresa, l’hostaleria… ja t’ho pots empassar, no pot ser aquestes mesures tan dràstiques en el moment, 7 dies més, què vol dir? Serveis o no?
Costa creure que ningú en sàpiga, com que si fos quelcom programat…
El ministre de Sanitat no té ni idea, va estudiar filosofia i lletres, té carrera al partit i un dia li van dir, vine aquí. Crec més en governs tecnòcrates amb encàrrec concret, amb gent preparada, urbanistes, amb cultura…
Difícil tot plegat. En tot cas tornem a la teva experiència com a llibreter.
Ho faré breu. El Cau Ple de Lletres nasqué al carrer Baix Plaça, creat pel Jaume Colomer, cap als anys 75 o poc abans. Un temps en què es van crear moltes llibreries pel país. Cert que totes portàvem dins un pensament polític o ideològic. De fet, vam fer una cooperativa, que es va dir Bestiari, de serveis entre les llibreries que ens veien sovint a Barcelona, vam arribar a ser 18 llibreries de comarques. Ens trobàvem al carrer Comtessa de Sobradiel, cantonada amb Avinyó.
Però va ser un projecte del Jaume.
Sí. Després, amb el Lluís Soler i la seva germana Teresa, vam donar-li una nova empenta. Difícil d’imaginar ara tot plegat. Érem a la universitat, havíem de fer el servei militar, però així i tot ens vam animar quan el Jaume, l’any 78, va decidir deixa-ho. Per cert, jo estava a l’Himàlaia, una expedició de 8.500 metres, tota gent de Terrassa, vam estar sis mesos fora de casa. Allà vaig rebre un aerograma, un xerpa nepalès m’ho va portar. De tornada ens vam reunir i vam decidir agafar la llibreria els dos. Després també amb la Teresa Soler. I sí, la cosa va anar prou bé. Ens vam canviar al carrer Cremat, perquè necessitàvem més espai. I bé, al final vam acceptar una proposta de venda. La veritat, havíem treballat molt i necessitàvem fer un canvi.
Els llibres són vocació o hauries pogut vendre altra cosa?
Jo em sento muntanyenc i llibreter, ara no em facis dir si és professió, feina, vocació… és la meva vida.
En tot cas, en aquells temps, aquesta activitat comportava problemes amb el poder…
Sí, molt clar. Cada dia, per una raó o l’altra, teníem els grisos a veure els llibres. Sovint van ser segrestats. Coses que ara semblen increïbles, com La historia de España del Pierre Vilar, o el Conceptos fundamentales del materialismo histórico, de la Marta Harnecker; també van estar prohibits el Pedro Salinas, els 20 poemas de amor de Neruda… Nosaltres, de totes maneres, els teníem i veníem d’amagat, això era ja finals dels 70.
Fer presentacions de llibres, tot un problema, no?
En vam fer moltes, perquè són necessàries, crec. Però sempre havíem d’anar al Govern Militar amb el guió de tot escrit que s’havia de dir, s’ho miraven i censuraven, i després autoritzaven o no. D’amagat, a la presentació, sempre hi havia alguna persona que ja l’oloraves que estava al quite, de paisà, clar.
Us agradaven més els llibres o la política?
Com a llibreters, érem solidaris amb els moviments. Col·laboràvem amb totes les activitats que ens convidàvem, i evidentment eren totes per recollir diners per causes. Podria dir algun partit, però no crec que això ara importi. Però hi vaig col·laborar econòmicament també. Com amb les altres entitats a les quals estic associat, que s’han de mantenir… parlo del Centre Excursionista, dels Amics de les Arts, d’Òmnium o Metges Sense Fronteres. També haig d’afegir que hi ha entitats que ja han esdevingut una mena de grans empreses, això, la veritat, no m’interessa.
Amb el canvi de seu al carrer Cremat vau canviar de concepte de llibreria?
No, tot igual, la mateixa gent i projecte, però vèiem la necessitat de créixer. El món editorial va créixer molt en oferta de temes, serveis i àmbits. En tot cas, vam potenciar sempre molt les petites editorials, donant visibilitat a l’aparador, amb espai i temps de presentació. Els llibreters de comarca intentàvem potenciar les petites editorials, a la fi, els Planeta i altres ja funcionen sols. I aquí comptem també els autors i autores locals.
De totes maneres, el canvi devia implicar una despesa gran.
La veritat és que ens vam emmerdar econòmicament bastant, però ens en vàrem sortir, sempre amb il·lusió, ganes de treballar, donar servei i no mirar el rellotge.
Al final, però, vau vendre la llibreria a una marca gran.
La venda va ser un tema clar. Portàvem uns 38 anys, estàvem perfectes. I va venir una cadena de llibreries a dir-nos que es volien instal·lar a Terrassa, i que ja tenien mirat local i tot, al centre. D’entrada no vam fer cas, com dic anàvem bé, ja hi treballàvem unes 20 persones, un bon equip. Al final, però, ens va proposar comprar, mantenir tota la gent i les característiques i formes que havíem anat creant. I finalment ens va semblar que n’havíem fet prou i deixàvem el projecte orientat, no era ni cadena de burguers ni de cafès o altres.
En aquest punt, és interessant saber la teva opinió sobre els grans canvis en curs sobre la natura i els canvis en el model de comerç.
Jo ho he viscut una mica com a vocació, professió… Molt important la relació amb el client, és un vincle i una feina que si la vius la gaudeixes. Ara soc voluntari de casals de gent gran, des de fa 9 anys, amb lleure, caminar als boscos, reconèixer flora, fauna, costums, toponímia…
Crec que la natura ho és tot. Però no estem deixant respirar el món, és com si a mig cos teu et poso una bossa de plàstic, no pot ser, necessita traspuar, la natura l’hem de preservar. Aquí hem vist el que s’ha fet a la Costa Brava, els especuladors que volen rebentar-ho tot i guanyar calés ràpids, sense escrúpols.
En el món editorial, ha estat una mica diferent. S’ha creat un grup Planeta importantíssim, però que deixen fer els equips que mantenen un estil propi, una línia editorial que respecten. Després, s’han creat moltes editorials petites, moltes i bones.
Creus que la llibreria com a comerç té espai?
No és un problema només de les llibreries. És molt difícil mantenir un petit comerç, pagar el lloguer i els impostos. Em sap greu dir-ho, perquè m’agrada el tracte humà, donar a la mà, el canvi a la mà… mirar els ulls, parlar, dir-li Maria, com està el Josep… Però ara, i aquí hi ha el que la gent pensa i vol, què volem? El cotxe, un carro ple amb la compra, en sacs plàstics, peix congelat…
La pandèmia canviarà això?
La pantomima que dic jo, a nosaltres potser no ens afectarà massa. Però sí tindrà efectes en els nanos que han nascut aquest any, no poder veure els avis, la família i amistats, s’han de relacionar amb les mascaretes a la cara, això té i tindrà uns efectes forts. Sobretot en les criatures. I als mitjans només surten les notícies que interessen a determinats sectors, però el problema real hi és!!
Deixa un comentari